dimarts, 21 de febrer de 2012

Les Quatre Boles




El carrer Barcelona comença a la Ronda Moreta, la Canya, al revolt de cal Cuberas i, en aquells temps, s’acabava a la serradora de cal Pajerols, davant de l’escorxador, una mica més avall del camp de futbol.

Als anys cinquanta era un carrer sense asfaltar i, com que feia baixada, a l’estiu cada vegada que hi havia temporal quedava esgalabrat i amb tota la terra al capdavall, davant de la fàbrica de cal Plans, fins que la brigada municipal el refeia tapant els forats i les esquerdes amb la mateixa terra que l’aigua s’havia endut.

El carrer Barcelona era un món. No hi havia moltes cases, però hi havia molta vida. Des de l’Agència de Transports de cal Cuberas - A todas horas y por todas las carreteras transportes Cuberas -, fins al final s’hi aplegaven les tres serradores del poble, una fàbrica d’agulles de cap, un drapaire, el ferrer, el dipòsit d’intendència dels militars, una gran fàbrica tèxtil -cal Plans-, dues de petites: la de l’hereu Arissó i la del Xè, la fàbrica de les broques, un marbrista, l’escorxador i el camp de futbol. I el Bar Sport conegut amb el mal nom de les Quatre Boles.

La primera de les serradores era la del meu avi. Quan hi havia restriccions d’electricitat a la serradora treballaven de nit. I jo, als meus dotze anys, era l’encarregat d’obrir-la al matí i atendre els clients: la gent que venia a comprar llenya i carquinyolis per les estufes i les cuines econòmiques, a pesseta el quilo, i les serradures a dos rals. I els fusters que venien a comprar posts i llates. Jo ho apuntava tot i a final de mes ho facturàvem, tret de dos o tres mal pagadors que si no portaven els diners ja sabien que no els vendríem res.

La feina no era massa seguida i això em permetia estar al carrer.

Al davant hi tenia el ferrer, el Joan Juan i amb l’Enric, el seu fill, érem amics i vivíem tot el que el carrer ens oferia. Sens dubte l’espectacle més viu, més divers, més entretingut era el que hi havia al seu taller. Era una estança quadrada, amb el terra polsós i les parets plenes de ferregots. La fornal tenia un petit ventilador que, si hi havia llum els estalviava de manxar. Els dissabtes i els dies de fira hi havia un bon trànsit de rucs, mules i cavalls que el seu pare ferrava amb la destresa d’un home d’ofici. L’Enric a vegades l’ajudava a aguantar la pota que ferraven, però com que era una feina perillosa el seu pare preferia que ho fes l’amo del matxo. Quan no ferraven feien ferradures o arreglaven estris com aixades, eixartells o pics.

A cal ferrer a vegades venia el veterinari a operar els gossos que tenien tumors al ventre. Els obria en viu, treia el tumor i els cosia de pressa. El gos marxava arrossegant el cos per terra, però marxava.

La fàbrica d’agulles, Agujas El Pino, era de la família Escobet, bona gent que ens deixaven veure com un rotllo de filferro es convertia en agulles de cap gràcies a unes màquines que no tenien cap secret per ells. La fàbrica, deien, era una de les quatre que hi havia a tot Espanya.

Al costat del ferrer hi havia el Sebastià que tenia un magatzem de ferros vells i de trasteria metàl·lica i al davant mateix una porta rodona, verda, gairebé sempre tancada protegia un local en forma de túnel, no gaire gran, on hi havia un dipòsit d’intendència militar que devia ser molt important ja que era l’única aparent responsabilitat de Don Emilio, sargento d’intendència, home de posat apol·lini, clenxat com el Clark Gable i que sempre anava amb botes de muntar i, deien, darrere les dones. Jo em penso que Don Emilio devia ser més que sargento perquè sempre portava brillantina i un bastó.

El carrer seguia avall però per nosaltres tenia una mena de frontera que no traspassàvem gaire. Allà, en un dels pocs habitatges que hi havia, hi tenia llogat un pis Don Ildefonso Urlézaga Uranga, el jutge de pau, home corpulent casat amb una senyora que devia haver estat guapa i que quan pujaven pel carrer, com que sempre anaven ben vestits, li donaven un aire d’importància. Don Ildefonso, tot i ser jutge de pau, tenia aires de mala llet. Hi contribuïa la seva dificultat en vocalitzar i que, com que era navarrès, sempre parlava en castellà.

Quan baixàvem per aquell indret sempre passàvem arrambats a la paret i a vegades ens atrevíem a mirar a l’altre costat del carrer, a les Quatre Boles, el Bar Sport, però sempre ho fèiem de pressa i sense gosar dir res.

Així s’arribava a la fàbrica de Cal Plans, una de les més importants del poble, propietat dels germans Pere i Jaume Plans. La fàbrica que donava feina a molta gent era de teixits i la portava el Pere Plans, industrial dels de debò que, deien, si convenia s’estirava sota d’un teler encara que portés un trajo nou. La fàbrica tenia dues naus separades per un carrer. La nau petita donava directament sobre el camp de futbol que els diumenges de partit produïa una riuada de gent com mai més s’hi ha vist. Quan van traslladar el camp de futbol, el camp vell es va convertir en un hort que portava un home que li deien l’Arengader i que sempre anava amb un carro i un cavall que tancava a la Plaça del Forn, al mig del poble. Una vegada amb l’Enric i altres companys de l’Escolania vam entrar a l’hort i van arrencar-li totes les carabasses que llençàvem sota les rodes dels escassos cotxes que passaven per la carretera. Les dones de la fàbrica es van xivar i es va armar la de Dios es Cristo.
Davant de cal Plans hi havia la serradora del Camprubí i un trosset més avall els marbres del Montanyà. I de seguida venia l’escorxador. Era una instal·lació vella, amb una pudor considerable i un niu de rates l’observació de les quals ens ajudava a passar l’estona. L’activitat de l’escorxador era escassa i intermitent. Els carnissers hi portaven els xais i els vedells que hi entraven amb un posat resignat.

Al cap d’avall la serradora de cal Pajerols tancava un carrer que, sense voler, era una de les zones urbanes més industrials del nostre poble. Després tot eren camps.

Però el misteri planava sempre per sobre de les Quatre Boles, el Bar Sport.

Era una casa de pagès petita, d’una sola planta, separada tres o quatre metres del carrer i que havia estat tapada amb una paret rectangular coronada per quatre boles de pedra artificial, repartides simètricament. Entre la porta i les boles el rètol, pintat de verd i amb bona lletra: Bar Sport. Era una mica estrany que quan s’havia d’omplir el porró de la serradora o comprar alguna gasosa el meu pare em fes anar a cal Quintana, una taverna molt més allunyada que el Bar Sport. També feia estrany que a la tarda, quan els soldats de la caserna sortien a passejar hi havia una activitat que contrastava amb la calma de la resta del dia. Si alguna vegada t’atrevies a demanar què hi havia allà, rebies una resposta evasiva adequada a l’edat en què la formulaves. Al principi et deien que era la barberia dels soldats, després et responien que era una casa de mala nota i quan ja no hi havia més sortides sabies que era una casa de tolerància, és a dir, de putes.

Al cap dels anys, al carrer Barcelona s’hi ha construït molt. I ara s’acaba al Pavelló Esportiu. Les tres serradores, el ferrer, el drapaire, la fàbrica de cal Plans han desaparegut i s’hi han construït pisos. Al camp de futbol vell hi ha la Panificadora i a l’escorxador la Biblioteca Municipal. Al dipòsit d’intendència hi ha un bar. A la fàbrica d’agulles un altre -Bar l’Agulla - i a sobre també pisos. La casa on vivia el jutge de pau segueix igual.

Al Bar Sport no s’hi ha edificat res. Les Quatre Boles han desaparegut de la façana i a l’interior hi havia hagut un restaurant, sense massa pretensions que va canviar de seguida el nom i que va ser inaugurat amb un dinar de primera comunió. Ara és abandonat. Davant de la porta encara s’hi manté un roseret escanyolit.

Al carrer Barcelona mai no hi havia viscut tanta gent, però ara és un carrer sense vida.









2 comentaris: