El Carrer Major

Hi ha coses de la teva infantesa que les recordes, n’hi ha que te les han explicades i d’altres que no ha calgut que te les expliquessin però que les has sabudes sempre, com per exemple el teu nom. A mi em van posar Climent com el meu avi i padrí, el Climent Capallera, i com un pilot de veïns del carrer Major que també es deien Climent: el Climent Peix, sastre i poeta, el Climent Escobet, fotògraf, el Climent Cabanas, forner, i el Climent Forner, capellà i també poeta. Tots vivíem en un centenar de metres del carrer.

El carrer Major en realitat es diu carrer de la Ciutat però ningú no l’anomena així. Allí, al centre, hi vaig néixer la tarda del 25 de març del 1942. Aquesta és una de les coses que lògicament no recordo però que me l’han explicada moltes vegades. La meva àvia havia estès papers de diari per tot el llit on jo havia de néixer, per no tacar els llençols i era a la tarda perquè la meva mare m’explicava que el doctor Comellas que la va atendre, venia d’un dinar de casament i anava mudat.

També m’han explicat que la primera paraula que vaig dir va ser “titol” i que volia dir cargol que era el que intentava dibuixar quan em donaven un llapis.

Després ja començo a recordar coses, a tenir consciència d’haver-les viscut, com quant la Montserrat Ballarà que tenia una botiga de roba davant de casa i que brodava a màquina,  m’asseia a la falda i brodant brodant m’explicava contes. O que, per no embrutar-me, quan sortia al carrer portava un full de diari per asseure’m a la vorera.

Els records són escassos però clars, com aquell dia que el meu pare em va portar a la fira i em va comprar un cavall de cartró o quan em retallava papers en forma d’animals i els posava al plat de ferro colat on guardava les puntes -el meu pare era sabater ataconador-, i el feia voltar com si fossin uns cavallins de fira.

El carrer Major va ser el meu primer món fora de casa. Hi havia una botiga a tocar l’altra i tothom hi vivia. I tothom es coneixia. A l’estiu la gent treia les cadires al carrer i xerraven fins a mitjanit. La quitxalla corríem amunt i avall i ocupàvem la plaça del Forn, la baixada de Sant Francesc i, per descomptat tot el carrer. Hi érem tots, el Ramon de cal Morlans, la Carme de cal Peix, l’Argèlia de cal Pelegrí, la Magina, la Maria Mercè de cal Tronca i el seu germà Ramon, l’Anna Mª Vilella, el Lluís de ca la Porrera. I la Pepita. Jugàvem a la xarranca, a la plaça de l’oli , a estàtues, a plantats, a la cadena, a l’anell picapedrell... També hi havia la Mari Conxi, una nena de la nostra edat que amb els seus pares estiuejaven rellogats en una habitació de cal Tronca. Com que era de Manresa era la forastera i se suposava que tots els nens n’havíem d’estar enamorats.

Hi havia alguna botiga entranyable. Com la de Doña Paz. Era una botiga de barrets que tenia una rampa de fusta fins la porta d’entrada. Els aparadors eren mig buits. Els barrets no ocupaven gaire lloc i no n’hi havia gaires. Si picaves de peus a la rampa es produïa un soroll que a nosaltres ens agradava molt però a Doña Paz no gaire. Era una dona menuda que aviat va tancar perquè els temps no estaven per barrets, i va desaparèixer.

Altres botigues amb el terra de fusta però inaccessibles per la quitxalla eren les merceries. La de la Josefa Salvans, la Pepeta d’Avià, i la del Lluís Sala, cal Pacient. El Lluís Sala era un home prim però amb una veu potent, tan potent que feia de dimoni als Pastorets.

Ca la Porrera i cal Pelegrí eren els dos cafès del carrer major, gairebé l’un davant de l’altre. Ca la Porrera era sempre ple de gent. A l’hivern a l’escalf d’una estufa i a l’estiu amb tot el local esbatanat, sense portes. Hi havia sempre els mateixos clients, jugant amb les mateixes cartes els mateixos jocs. Cal Pelegrí no era tan gran però tenia més encant. Era al primer pis d’un edifici propietat del senyor Guiriguet. Tenia una entrada de rajola de València blava i blanca i al primer replà hi havia, hi ha encara, un estàtua d’un peregrí amb un fanal que hauria d’haver fet llum a l’escala. Però no en feia. Al cafè, també amb rajoles a la paret hi havia unes quantes taules al voltant de l’estufa i les altres arraconades a la paret. Un taulell de zenc, petit, al costat d’un sortidor de pedra tosca que donava al cel obert. I no gaire gent.

La casa que m’agradava més de freqüentar era a cal Morlans. Feien d’imprempta. El Quize Casals, que era un artista pintant quadres i que hauria volgut ser bohemi, portava el negoci. Un negoci tranquil que només s’esvalotava quan havien de fer recordatoris dels enterraments i que els feien en una Minerva o quan el divendres havien d’imprimir a corre-cuita el Full Parroquial i empaquetar-lo, de deu en deu, per facilitar-ne el repartiment. Al primer pis hi havien les caixes amb les lletres que servien per la composició dels textos. Hi havia moltes calaixos i molta pols. La pols s’havia de treure amb una manxa petita per no desballestar les lletres.

El pare de la Dominica Lucas havia sigut carrabiner, per això de la seva fruiteria en deien a cal Carrabiner. La Dominica portava el seu negoci amb un olfacte comercial digne de temps futurs. Tenia sempre la fruita més ben escollida de tot el poble i les olives de més qualitat. També venia altres coses útils a la cuina, com fregalls i lleixiu i algunes conserves. A l’estiu, als vespres, venia talls de síndria i de meló. A pesseta el tall. Els tenia exposats al carrer en una mena de graella de fusta d’on en sortien uns claus i on hi clavava la fruita. Ho tapava amb una mosquitera verda i cada dia ho venia tot. Per nosaltres, la quitxalla del carrer, la Dominica era un personatge perquè havia inventat el joc del bugader. I perquè quan hi anaves a comprar et donava una oliva.

La festa del carrer era per Santa Anna, el 26 de juliol. Cada any es feien els mateixos actes: missa a St. Francesc, jocs de cucanya i sardanes. Els jocs de cucanya eren molt lluïts. A més de trencar l’olla ens feien jugar a la pesseta. T’enfilaven a una escala perquè tothom ho pogués veure, t’asseien dalt de tot de l’escala i, amb el cap enrere et posaven una pesseta, una rossa, al front perquè tot fent ganyotes la fessis arribar a la boca. Si l’agafaves amb la llengua era teva, si et queia havies perdut i jugava un altre.

El joc més esperat era el de la xocolata. Amb dos jugadors enfilats a dues escales, encarats i amb els ulls tapats amb un mocador, s’havien de péixer l’un a l’altre una tassa de xocolata amb melindros. No cal dir que tots dos acabaven ben enxocolatats però sempre hi havia bufetades per poder-hi jugar.

I el joc del bugader, l’invent o l’aportació de la Dominica Lucas. Posava un bugader ple d’aigua davant de la seva botiga. A l’aigua hi suraven pomes, peres, préssecs... Els participants es posaven en fila índia un tros amunt i la Dominica començava a remenar l’aigua i a fer voltar la fruita. Quan donava la sortida els participants havien de córrer cap al bugader i intentar agafar alguna fruita. Els primers sempre s’encallaven i l’allau dels que seguien feia que el bugader es tombés i tot plegat s’acabés com el rosari de l’aurora. El carrer quedava ben moll però tots ens hi divertíem.

Al davant de la Dominica hi havia la barberia del Centro que era del Ramon Vilalta i sempre era plena de gent. Hi podies llegir les Hazañas Bélicas.

La peixateria de la Lola Solà, El Cantábrico, era pintada de color blau. La Lola ens donava conquilles de sípia que fèiem nedar al safareig de Cal Lluciano o a l’abeurador de la plaça del Forn.

I a Cal Fígols la botiga de joguines que tenia uns aparadors grandiosos i plens de joguines davant dels quals ens passàvem estones i estones bocabadats.

I a ca la Guillema i a cal Ballarà i a cal Barrals i a cal Tomàs Xato. I a cal Marcelino i a cal Xamena i a cal Pere Fideus, a cal Vila i a cal Pepis. Cal Titus i cal Rosell. I moltes més botigues que embolcallaven la nostra vida, els nostres jocs i els nostres pecats. Un vespre, el Ramon de cal Morlans em va dir: vine que li farem ensenyar les calces a la Pepita. I ens vam ficar tots tres a una entrada de la baixada de St. Francesc i li va demanar que s’aixequés la faldilla. Jo no sé si ho va fer o no perquè l’entrada era tan fosca que no s’hi veia absolutament res. Però vam sortir esperitats convençuts d’haver-ne fet una de grossa. Quan al cap d’un parell d’anys vaig fer la primera comunió, Mossèn Viñas, que ens havia fet la catequesi, ens va dir que havíem d’anar a confessar, a explicar-li els nostres pecats al capellà. Jo vaig dir que havia vist les calces de la Pepita. Va ser el meu primer pecat . Un pecat que havia volgut fer però mai no havia fet per falta de llum.

La meva família

El pare del meu pare, l’Agustí Vilella, va morir l’any 1918, l’any de la grip. La meva àvia es va quedar vídua amb dues nenes i un nen. Vivien al Molí de la Bassa i per això a la meva àvia tothom la coneixia com la Carmeta del Molí. Però no es deia Carmeta. Es deia Úrsula. Quan tornaven de batejar-la, la seva mare, que encara era al llit, va demanar quin nom li havien posat. I al sentir que Úrsula, va dir que no li agradava i que li diria Carmeta. I li van dir Carmeta.

Es guanyaven la vida fent una mica de tot. La meva àvia cosia per la gent i feia cafè, colat, que el meu pare repartia per les cases amb dues grans cafeteres. Per això al meu pare li deien el Joan del cafè. Després va entrar d’aprenent de sabater a Cal Bofarull.

Les meves ties, l’Annita i la Teresina es van casar. L’Annita amb el Josep Torrella que era del comitè i van haver de fugir a França d’on no en van tornar mai més. La Teresina es va casar amb un militar, el Jerónimo Queipo, i van anar a parar al cul del món, a Zamora.

Per la part de la meva mare la família era més nombrosa. El meu avi, Climent Capallera, havia fet de dependent a la farmàcia de la plaça. Es va casar amb la meva àvia, la Maria Cabanas, pubilla de cal Bissó un forn on feien diners. El seu pare li va regalar la casa del carrer Major, amb façana de pedra i una inscripció que diu 1745, i un pati al darrere. Des d’aleshores allà va ser Cal Capallera. Del casament se’n va fer ressò El Castell Bergadà, Setmanari Tradicionalista del dia 12 d’octubre de 1912: Dijous d’aquesta setmana á l’altar de l’Inmaculada Concepció, ricament engalanat, de nostra iglesia parroquial, nostre estimat amich D. Climent Capallera contragué matrimoni ab la simpática senyoreta Na Maria Cabanas y Altés. La concurrencia de convidats fou molt nombrosa servintse un espléndit lunch, després del qual els nuvis marxaren dret á Montserrat y Barcelona, essent acompanyats fins a Gironella per bon nombre de joves y senyoretes. Desitjem de veres als simpátichs nuvis tota classe de prosperitats en llur estat y que no se’ls ponga jamay la lluna de mel. Van tenir quatre noies i un noi que va morir tendre.

Quan van comprar la casa hi havia un baster, el Pau Sillé, que va continuar a mitges amb el meu avi, però aviat es van barallar i el meu avi es va quedar el negoci. Llavors va fer de baster. I feia espardenyes. Al mateix temps es dedicava a la política - era de la Lliga - i sobre tot al teatre. Dirigia els Amics del Teatre.

Les noies es van casar totes. La Maria, la gran, amb l’Antoni Riba, llauner i membre de la Guardia de Franco. L’Antonieta amb el Lluís Cosp, de cal Quimserra, adroguer, estanquer i artista pintor. L’Angelina, la meva mare, amb el meu pare. I la Pilar amb l’Isidro Cardona que en aquell temps era alférez provisional i més tard forner a Barcelona.

Quan es van casar el meu pare feia de sabater. Tenia el taller a les golfes del carrer Major i la meva mare l’ajudava. La meva mare era sastressa i n’havia après amb el sastre Farguell, el Pinsà. Un dels records que guardo és del meu pare retallant per mi papers en forma d’animals i posant-los al plat de ferro colat on hi tenia les puntes per les sabates. El plat voltava i semblava els cavallins de la fira.

El meu avi va deixar la botiga al meu oncle Ton, el llauner, i es va embrancar en un altre negoci a mitges: la serradora. Hi va posar d’encarregat al meu pare i la meva mare va començar a fer de modista.

A Cal Capallera hi vivíem molta gent. Els meus avis, els Riba: la tieta Maria, el tiet Ton, els seus pares i el seu germà Jaume, i nosaltres, el meu pare, la meva mare i jo, i la iaia Carmeta, la mare del meu pare. Fèiem una vida que jo recordo molt moguda. A vegades anàvem d’excursió amb el Lluís de cal Rovellò, que tenia una mula i li carregàvem el dinar. A Queralt o a Campllong. Una vegada vam anar a banyar-nos al Gorg de les Olles, a la riera de Vilada. Amb el cotxe de línia, la Sanquirsense de Viajeros. A mi em van ficar a l’aigua enfilat a un tronc que surava. Recordo les pedres del gorg com unes grans muralles plenes de silenci.

A casa era un lloc de trobada de molta gent. Com que la botiga tenia entrada pel carrer Major i sortida pel carrer del Balç sovint la gent ens demanava permís per passar d’un carrer a l’altre. Cada dia hi havia tertúlia amb el meu avi, i els diumenges, després de missa les tertúlies eren de gala. Hi havia molta gent i algun “senyor”. Poca gent en aquell temps tenia el qualificatiu de senyor, però tots els que el tenien eren a Cal Capallera. El senyor Pla, farmacèutic i alcalde, el senyor de Martín, propietari, el seu germà, metge, el doctor Sala, el Juli Cardona, advocat de prestigi, el senyor Gassò, ex director d’una fàbrica tèxtil, i el Cesar Frago, guàrdia forestal, el vell de cal Candela, pagès, el Ramon Novell, transportista i home de futbol. I el senyor Guiriguet.

La tertúlia es feia a la rebotiga que era molt gran. A l’hivern hi havia una estufa que cremava tot el dia i que servia per reunir al vespre amb la meva àvia i la meva mare a la Teresa de Cal Morlans, la Maria Botera, la tieta Antonieta, la Ramoneta de ca l’Amàlia i el papà i la mamà Guiriguet. Tret dels Guiriguet, que només venien a escalfar-se, les altres dones hi feien mitja i xerraven i xerraven. També venia la germana de la meva àvia, la tia xica, una dona menuda que quan vaig començar a llegir em va regalar un llibre, xic i amb il·lustracions: La venganza de Don Mendo.

Al voltant d’aquella estufa també hi havia vist assajar als Amics del Teatre. Com que al Casino Berguedà, a l’escenari hi feia un fred que pelava, els primers assajos d’alguna obra els havien fet a casa meva. Tothom estava silenciós. Les dones que feien mitja anaven més depressa perquè no les deixaven parlar.

A més dels habituals, per cal Capallera hi passaven d’altres personatges. Com el vell Pandola que cada vespre ens portava la llet, acabada de munyir. O el Jana Coi del qui mai li havia sabut altre nom. Anava amb un ase petit - Ua Pastora - l’home no deia la l i feia de transportista, de coses no massa grosses, és clar. Cada dia entrava a casa i el meu avi li donava les burilles de tabac. Algun dia m’havia pujat dalt del ruc i em baixava un tros amunt. Un altre dia que havia nevat va sortir al pati i em va dir: Mira, mira, nen: Nostre Senyor! i es va estirar a la neu amb els braços en creu deixant-hi la traça d’un santcrist.

Fins que va néixer la meva germana l’any 1948 vaig ser el rei de la casa. El nen. I podia ficar el nas a totes les tertúlies i a totes les xerrades o passar-me l’estona al pati que tenia un om desnerit al mig. Jugava amb un càntir i un cavall de cartró que el meu pare m’havia comprat a la fira. Tot el pati era per mi sol. El pati llindava amb un gran jardí de la casa veïna: Cal Lluciano. No hi havia paret que els separés. Hi havia hagut un filat de galliner però s’havia rovellat i va acabar desapareixent. El jardí que era força desendreçat tenia un sortidor de pedra tosca al mig amb dos o tres peixos de colors, un gran pou de gairebé tres metres d’alçada en un racó, una palmera, una freixera i moltes canyes. Sota l’escala que portava a la vivenda hi havia un gran safareig. Les canyes no les havia esporgat mai ningú i la freixera deixava anar cada any el seu fullam sense que ningú el retirés. Això constituïa un bon amagatall pel personatge més insòlit del jardí: la tortuga. Quan passava pel costat del pati de casa jo l’agafava i hi jugava una estona. Després la tornava al seu jardí. A l’hivern la tortuga desapareixia.

Amb els altres oncles, com que no vivien allà, hi tenia una altra relació. A la tieta Antonieta, la Quimserra, la vèiem cada dia. Al seu home, el tiet Lluís, no tant. Era un home molt popular que sempre portava al darrere un gos negre i pelut, el Duc, que dormia dins d’un calaix del taulell de l’estanc. El tiet Lluís fumava en pipa i pintava quadres. En sabia molt i tenia pintats tots els carrers i els afores de Berga. La seva especialitat era pintar La Patum. A vegades l’anava a veure al seu estudi, en un pis alt de la plaça de Sant Pere. Tenia les postades plenes de quadres i les parets pintades amb dibuixos al carbó de les orenetes que omplien els fils de l’electricitat del carrer dels Àngels i que deixaven el carrer ben brut amb les seves cagarades.

La tieta Pilar i el tiet Isidro vivien a Barcelona i pujaven algun dia a l’estiu. Quan es van casar jo tenia tres anys i em recordo que el tiet anava vestit de militar, amb un sabre i tot i hi havia altres militars convidats. La tieta portava un vestit de núvia blanc i feia molt goig. Es van casar a Queralt, com tothom, i va fer un dia de sol esplèndid. Acabat el dinar la meva àvia va començar a pesar figues i quan se’n van adonar estava a punt de caure de la cadira, sota la taula.

Abans que la meva germana havia nascut la meva cosina, la Nuri Cardona, i després el seu germà, el Toni. Entre tots ens repartíem la tendresa familiar i alguna plantofada.

A cal Capallera però hi havia un secret. Ningú no en parlava mai. Al meu avi no l’havia vist mai enfadat. La meva àvia rondinava mentre no parava de treballar però el dia que vaig trobar un ninot de feltre, mig florit, entre la llenya que guardàvem al soterrani, la meva àvia es va enfurismar, i me’l va fer llençar. Era un ninot de coloraines que representava un negre. Tenia unes gomes elàstiques als peus i a les mans i si te’l lligaves a les teves mans i als teus peus, semblava que ballaves amb una altra persona. Havia sigut de les Pepes, la Pepita i la Maria, cosines de la meva mare i l’havia portat de París la seva mare, l’Elena Jordi que era de Cercs i es deia Montserrat Casals. S’havia casat amb el germà del meu avi vuit dies abans de néixer la Pepita. Després d’haver nascut la Maria es van separar. L’Elena Jordi va ser una artista de vodevil i va tenir molts èxits al Paral·lel. Però a cal Capallera va ser sempre un tema tabú tot i que amb les Pepes hi havia una relació excel·lent.

El meu avi havia tingut també molts maldecaps amb una de les seves germanes. L’Angelina, promesa amb un xicot del poble que era un bon partit. Poc temps abans del casament l’Angelina va desaparèixer. Però aquesta es va fer monja.

Amb el temps el taller de modisteria de la meva mare va anar agafant prestigi i tenia molta feina. Modas Capallera tenia el cosidor al segon pis del carrer Major, al pis on vivíem. Venien noies a cosir i com que totes eren joves hi havia molt bon ambient. Al matí hi havia l’Annita Traveset que era la més gran. Era soltera i estava enamorada del Clak Gable. Plegava puntualment a les dotze del migdia perquè a la tarda treballava a la fàbrica de Cal Rosal. Cada setmana anava al cine. També hi havia la Immaculada Lucaya, la Griselda i la Geocasta Llopart. La Mercedes Fernández i la Maria Rodríguez van ser les primeres de parla castellana que es van incorporar i encara van contribuir a incrementar el bon humor del taller. Cosien amb unes fustes a la falda i es tornaven a la única màquina de cosir. Jo hi passava moltes estones i amb el temps em van deixar desembastar.

També tenia cosidores externes que treballaven a casa seva i de tant en tant venien a portar i a buscar feina. N’hi havia una que tenia un fill de la meva edat i quan el portava el feien jugar amb mi i les meves joguines. Jo tenia un joc de construcció, de fusta, amb les finestres de paper de cel·lofana fent de vidres. Me’ls va rebentar tots. Aquell nen era un dimoni. Es deia Àngel.