La meva família

El pare del meu pare, l’Agustí Vilella, va morir l’any 1918, l’any de la grip. La meva àvia es va quedar vídua amb dues nenes i un nen. Vivien al Molí de la Bassa i per aixó a la meva àvia tothom la coneixia com la Carmeta del Molí. Però no es deia Carmeta. Es deia Úrsula. Quan tornaven de batejar-la, la seva mare, que encara era al llit, va demanar quin nom li havien posat. I al sentir que Úrsula, va dir que no li agradava i que li diria Carmeta. I li van dir Carmeta.

Es guanyaven la vida fent una mica de tot. La meva àvia cosia per la gent i feia cafè, colat, que el meu pare repartia per les cases amb dues grans cafeteres. Per això al meu pare li deien el Joan del cafè. Després va entrar d’aprenent de sabater a Cal Bofarull.

Les meves ties, l’Annita i la Teresina es van casar. L’Annita amb el Josep Torrella que era del comitè i van haver de fugir a França d’on no en van tornar mai mès. La Teresina es va casar amb un militar, el Jerónimo Queipo, i van anar a parar al cul del món, a Zamora.

Per la part de la meva mare la família era mès nombrosa. El meu avi, Climent Capallera, havia fet de dependent a la farmàcia de la plaça. Es va casar amb la meva àvia, la Maria Cabanas, pubilla de cal Bissó un forn on feien diners. El seu pare li va regalar la casa del carrer Major, amb façana de pedra i una inscripció que diu 1745, i un pati al darrere. Des d’aleshores allà va ser Cal Capallera. Del casament se’n va fer ressó El Castell Bergadà, Setmanari Tradicionalista del dia 12 d’octubre de 1912: Dijous d’aquesta setmana á l’altar de l’Inmaculada Concepció, ricament engalanat, de nostra iglesia parroquial, nostre estimat amich D. Climent Capallera contragué matrimoni ab la simpática senyoreta Na Maria Cabanas y Altés. La concurrencia de convidats fou molt nombrosa servintse un espléndit lunch, després del qual els nuvis marxaren dret á Montserrat y Barcelona, essent acompanyats fins a Gironella per bon nombre de joves y senyoretes. Desitjem de veres als simpátichs nuvis tota classe de prosperitats en llur estat y que no se’ls ponga jamay la lluna de mel. Van tenir quatre noies i un noi que va morir tendre.

Quan van comprar la casa hi havia un baster, el Pau Sillé, que va continuar a mitges amb el meu avi, però aviat es van barallar i el meu avi es va quedar el negoci. Llavors va fer de baster. I feia espardenyes. Al mateix temps es dedicava a la política - era de la Lliga - i sobre tot al teatre. Dirigia els Amics del Teatre.

Les noies es van casar totes. La Maria, la gran, amb l’Antoni Riba, llauner i membre de la Guardia de Franco. L’Antonieta amb el Lluís Cosp, de cal Quimserra, adroguer, estanquer i artista pintor. L’Angelina, la meva mare, amb el meu pare. I la Pilar amb l’Isidro Cardona que en aquell temps era alférez provisional i més tard forner a Barcelona.

Quan es van casar el meu pare feia de sabater. Tenia el taller a les golfes del carrer Major i la meva mare l’ajudava. La meva mare era sastressa i n’havia après amb el sastre Farguell, el Pinsà. Un dels records que guardo és del meu pare retallant per mi papers en forma d’animals i posant-los al plat de ferro colat on hi tenia les puntes per les sabates. El plat voltava i semblava els caballins de la fira.

El meu avi va deixar la botiga al meu oncle Ton, el llauner, i es va embrancar en un altre negoci a mitges: la serradora. Hi va posar d’encarregat al meu pare i la meva mare va començar a fer de modista.

A Cal Capallera hi vivíem molta gent. Els meus avis, els Riba: la tieta Maria, el tiet Ton, els seus pares i el seu germà Jaume, i nosaltres, el meu pare, la meva mare i jo, i la iaia Carmeta, la mare del meu pare. Feiem una vida que jo recordo molt moguda. A vegades anàvem d’excursió amb el Lluís de cal Rovellò, que tenia una mula i li carregàvem el dinar. A Queralt o a Campllong. Una vegada vam anar a banyar-nos al Gorg de les Olles, a la riera de Vilada. Amb el cotxe de línia, la Sanquirsense de Viajeros. A mi em van ficar a l’aigua enfilat a un tronc que surava. Recordo les pedres del gorg com unes grans muralles plenes de silenci.

A casa era un lloc de trobada de molta gent. Com que la botiga tenia entrada pel carrer Major i sortida pel carrer del Balç sovint la gent ens demanava permís per passar d’un carrer a l’altre. Cada dia hi havia tertúlia amb el meu avi, i els diumenges, després de missa les tertúlies eren de gala. Hi havia molta gent i algun “senyor”. Poca gent en aquell temps tenia el qualificatiu de senyor, però tots els que el tenien eren a Cal Capallera. El senyor Pla, farmacèutic i alcalde, el senyor de Martín, propietari, el seu germà, metge, el doctor Sala, el Juli Cardona, advocat de prestigi, el senyor Gassò, ex director d’una fàbrica tèxtil, i el Cesar Frago, guàrdia forestal, el vell de cal Candela, pagès, el Ramon Novell, transportista i home de futbol. I el senyor Guiriguet.

La tertúlia es feia a la rebotiga que era molt gran. A l’hivern hi havia una estufa que cremava tot el dia i que servia per reunir al vespre amb la meva àvia i la meva mare a la Teresa de Cal Morlans, la Maria Botera, la tieta Antonieta, la Ramoneta de ca l’Amàlia i el papà i la mamà Guiriguet. Tret dels Guiriguet, que nomès venien a escalfar-se, les altres dones hi feien mitja i xerraven i xerraven. També venia la germana de la meva àvia, la tia xica, una dona menuda que quan vaig començar a llegir em va regalar un llibre, xic i amb il.lustracions: La venganza de Don Mendo.

Al voltant d’aquella estufa també hi havia vist assajar als Amics del Teatre. Com que al Casino Berguedà, a l’escenari hi feia un fred que pelava, els primers assajos d’alguna obra els havien fet a casa meva. Tothom estava silenciós. Les dones que feien mitja anaven més depressa perquè no les deixaven parlar.

A més dels habituals, per cal Capallera hi passaven d’altres personatges. Com el vell Pandola que cada vespre ens portava la llet, acabada de munyir. O el Jana Coi del qui mai li havia sabut altre nom. Anava amb un ase petit - Ua Pastora - l’home no deia la l i feia de transportista, de coses no massa grosses, és clar. Cada dia entrava a casa i el meu avi li donava les burilles de tabac. Algun dia m’havia pujat dalt del ruc i em baixava un troç amunt. Un altre dia que havia nevat va sortir al pati i em va dir: Mira, mira, nen: Nostre Senyor! i es va estirar a la neu amb els braços en creu deixant-hi la traça d’un santcrist.

Fins que va néixer la meva germana l’any 1948 vaig ser el rei de la casa. El nen. I podia ficar el nas a totes les tertúlies i a totes les xerrades o passar-me l’estona al pati que tenia un om desnarit al mig. Jugava amb un càntir i un cavall de cartró que el meu pare m’havia comprat a la fira. Tot el pati era per mi sol. El pati llindava amb un gran jardí de la casa veïna: Cal Lluciano. No hi havia paret que els separés. Hi havia hagut un filat de galliner però s’havia rovellat i va acabar desapareixent. El jardí que era força desendreçat tenia un sortidor de pedra tosca al mig amb dos o tres peixos de colors, un gran pou de gairebé tres metres d’alçada en un recó, una palmera, una freixera i moltes canyes. Sota l’escala que portava a la vivenda hi havia un gran safareig. Les canyes no les havia esporgat mai ningú i la freixera deixava anar cada any el seu fullam sense que ningú el retirés. Aixó constituïa un bon amagatall pel personatge més insòlit del jardí: la tortuga. Quan passava pel costat del pati de casa jo l’agafava i hi jugava una estona. Després la tornava al seu jardi. A l’hivern la tortuga desapareixia.

Amb els altres oncles, com que no vivien allà, hi tenia una altra relació. A la tieta Antonieta, la Quimserra, la vèiem cada dia. Al seu home, el tiet Lluís, no tant. Era un home molt popular que sempre portava al darrere un gos negre i pelut, el Duc, que dormia dins d’un calaix del taulell de l’estanc. El tiet Lluís fumava en pipa i pintava quadres. En sabia molt i tenia pintats tots els carrers i els afores de Berga. La seva especialitat era pintar La Patum. A vegades l’anava a veure al seu estudi, en un pis alt de la plaça de Sant Pere. Tenia les postades plenes de quadres i les parets pintades amb dibuixos al carbó de les orenetes que omplien els fils de l’electricitat del carrer dels Àngels i que deixaven el carrer ben brut amb les seves cagarades.

La tieta Pilar i el tiet Isidro vivien a Barcelona i pujaven algun dia a l’estiu. Quan es van casar jo tenia tres anys i em recordo que el tiet anava vestit de militar, amb un sabre i tot i hi havia altres militars convidats. La tieta portava un vestit de núvia blanc i feia molt goig. Es van casar a Queralt, com tothom, i va fer un dia de sol esplèndid. Acabat el dinar la meva àvia va començar a pesar figues i quan se’n van adonar estava a punt de caure de la cadira, sota la taula.

Abans que la meva germana havia nascut la meva cosina, la Nuri Cardona, i després el seu germà, el Toni. Entre tots ens repartíem la tendresa familiar i alguna plantofada.

A cal Capallera però hi havia un secret. Ningú no en parlava mai. Al meu avi no l’havia vist mai enfadat. La meva àvia rondinava mentre no parava de treballar però el dia que vaig trobar un ninot de feltre, mig florit, entre la llenya que guardàvem al sòtan, la meva àvia es va enfurismar, i me’l va fer llençar. Era un ninot de coloraines que representava un negre. Tenia unes gomes elàstiques als peus i a les mans i si te’l lligaves a les teves mans i als teus peus, semblava que ballaves amb una altra persona. Havia sigut de les Pepes, la Pepita i la Maria, cosines de la meva mare i l’havia portat de París la seva mare, l’Elena Jordi que era de Cercs i es deia Montserrat Casals. S’havia casat amb el germà del meu avi vuit dies abans de néixer la Pepita. Després d’haver nascut la Maria es van separar. L’Elena Jordi va ser una artista de vodevil i va tenir molts èxits al Paral.lel. Però a cal Capallera va ser sempre un tema tabú tot i que amb les Pepes hi havia una relació excel.lent.

El meu avi havia tingut també molts maldecaps amb una de les seves germanes. L’Angelina, promesa amb un xicot del poble que era un bon partit. Poc temps abans del casament l’Angelina va desaparèixer. Però aquesta es va fer monja.

Amb el temps el taller de modisteria de la meva mare va anar agafant prestigi i tenia molta feina. Modas Capallera tenia el cosidor al segon pis del carrer Major, al pis on vivíem. Venien noies a cosir i com que totes eren joves hi havia molt bon ambient. Al matí hi havia l’Annita Traveset que era la més gran. Era soltera i estava enamorada del Clak Gable. Plegava puntualment a les dotze del migdia perquè a la tarda treballava a la fàbrica de Cal Rosal. Cada setmana anava al cine. També hi havia la Immaculada Lucaya, la Griselda i la Geocasta Llopart. La Mercedes Fernández i la Maria Rodríguez van ser les primeres de parla castellana que es van incorporar i encara van contribuir a incrementar el bon humor del taller. Cosien amb unes fustes a la falda i es turnaven a la única màquina de cosir. Jo hi passava moltes estones i amb el temps em van deixar desembastar.

També tenia cosidores externes que treballaven a casa seva i de tant en tant venien a portar i a buscar feina. N’hi havia una que tenia un fill de la meva edat i quan el portava el feien jugar amb mi i les meves joguines. Jo tenia un joc de construcció, de fusta, amb les finestres de paper de celofana fent de vidres. Me’ls va rebentar tots. Aquell nen era un dimoni. Es deia Àngel.