Les Quatre Boles

El carrer Barcelona comença a la Ronda Moreta, la Canya, al revolt de cal Cuberas i, en aquells temps, s’acabava a la serradora de cal Pajerols, davant de l’escorxador, una mica més avall del camp de futbol.

Als anys cinquanta era un carrer sense asfaltar i, com que feia baixada, a l’estiu cada vegada que hi havia temporal quedava esgalabrat i amb tota la terra al capdavall, davant de la fàbrica de cal Plans, fins que la brigada municipal el refeia tapant els forats i les esquerdes amb la mateixa terra que l’aigua s’havia endut.

El carrer Barcelona era un món. No hi havia moltes cases, però hi havia molta vida. Des de l’Agència de Transports de cal Cuberas - A todas horas y por todas las carreteras transportes Cuberas -, fins al final s’hi aplegaven les tres serradores del poble, una fàbrica d’agulles de cap, un drapaire, el ferrer, el dipòsit d’intendència dels militars, una gran fàbrica tèxtil -cal Plans-, dues de petites: la de l’hereu Arissó i la del Xè, la fàbrica de les broques, un marbrista, l’escorxador i el camp de futbol. I el Bar Sport conegut amb el mal nom de les Quatre Boles.

La primera de les serradores era la del meu avi. Quan hi havia restriccions d’electricitat a la serradora treballaven de nit. I jo, als meus dotze anys, era l’encarregat d’obrir-la al matí i atendre els clients: la gent que venia a comprar llenya i carquinyolis per les estufes i les cuines econòmiques, a pesseta el quilo, i les serradures a dos rals. I els fusters que venien a comprar posts i llates. Jo ho apuntava tot i a final de mes ho facturàvem, tret de dos o tres mal pagadors que si no portaven els diners ja sabien que no els vendríem res.

La feina no era massa seguida i això em permetia estar al carrer.

Al davant hi tenia el ferrer, el Joan Juan i amb l’Enric, el seu fill, érem amics i vivíem tot el que el carrer ens oferia. Sens dubte l’espectacle més viu, més divers, més entretingut era el que hi havia al seu taller. Era una estança quadrada, amb el terra polsós i les parets plenes de ferregots. La fornal tenia un petit ventilador que, si hi havia llum els estalviava de manxar. Els dissabtes i els dies de fira hi havia un bon trànsit de rucs, mules i cavalls que el seu pare ferrava amb la destresa d’un home d’ofici. L’Enric a vegades l’ajudava a aguantar la pota que ferraven, però com que era una feina perillosa el seu pare preferia que ho fes l’amo del matxo. Quan no ferraven feien ferradures o arreglaven estris com aixades, eixartells o pics.

A cal ferrer a vegades venia el veterinari a operar els gossos que tenien tumors al ventre. Els obria en viu, treia el tumor i els cosia de pressa. El gos marxava arrossegant el cos per terra, però marxava.

La fàbrica d’agulles, Agujas El Pino, era de la família Escobet, bona gent que ens deixaven veure com un rotllo de filferro es convertia en agulles de cap gràcies a unes màquines que no tenien cap secret per ells. La fàbrica, deien, era una de les quatre que hi havia a tot Espanya.

Al costat del ferrer hi havia el Sebastià que tenia un magatzem de ferros vells i de trasteria metàl·lica i al davant mateix una porta rodona, verda, gairebé sempre tancada protegia un local en forma de túnel, no gaire gran, on hi havia un dipòsit d’intendència militar que devia ser molt important ja que era l’única aparent responsabilitat de Don Emilio, sargento d’intendència, home de posat apol·lini, clenxat com el Clark Gable i que sempre anava amb botes de muntar i, deien, darrere les dones. Jo em penso que Don Emilio devia ser més que sargento perquè sempre portava brillantina i un bastó.

El carrer seguia avall però per nosaltres tenia una mena de frontera que no traspassàvem gaire. Allà, en un dels pocs habitatges que hi havia, hi tenia llogat un pis Don Ildefonso Urlézaga Uranga, el jutge de pau, home corpulent casat amb una senyora que devia haver estat guapa i que quan pujaven pel carrer, com que sempre anaven ben vestits, li donaven un aire d’importància. Don Ildefonso, tot i ser jutge de pau, tenia aires de mala llet. Hi contribuïa la seva dificultat en vocalitzar i que, com que era navarrès, sempre parlava en castellà.

Quan baixàvem per aquell indret sempre passàvem arrambats a la paret i a vegades ens atrevíem a mirar a l’altre costat del carrer, a les Quatre Boles, el Bar Sport, però sempre ho fèiem de pressa i sense gosar dir res.

Així s’arribava a la fàbrica de Cal Plans, una de les més importants del poble, propietat dels germans Pere i Jaume Plans. La fàbrica que donava feina a molta gent era de teixits i la portava el Pere Plans, industrial dels de debò que, deien, si convenia s’estirava sota d’un teler encara que portés un trajo nou. La fàbrica tenia dues naus separades per un carrer. La nau petita donava directament sobre el camp de futbol que els diumenges de partit produïa una riuada de gent com mai més s’hi ha vist. Quan van traslladar el camp de futbol, el camp vell es va convertir en un hort que portava un home que li deien l’Arengader i que sempre anava amb un carro i un cavall que tancava a la Plaça del Forn, al mig del poble. Una vegada amb l’Enric i altres companys de l’Escolania vam entrar a l’hort i van arrencar-li totes les carabasses que llençàvem sota les rodes dels escassos cotxes que passaven per la carretera. Les dones de la fàbrica es van xivar i es va armar la de Dios es Cristo.
Davant de cal Plans hi havia la serradora del Camprubí i un trosset més avall els marbres del Montanyà. I de seguida venia l’escorxador. Era una instal·lació vella, amb una pudor considerable i un niu de rates l’observació de les quals ens ajudava a passar l’estona. L’activitat de l’escorxador era escassa i intermitent. Els carnissers hi portaven els xais i els vedells que hi entraven amb un posat resignat.

Al cap d’avall la serradora de cal Pajerols tancava un carrer que, sense voler, era una de les zones urbanes més industrials del nostre poble. Després tot eren camps.

Però el misteri planava sempre per sobre de les Quatre Boles, el Bar Sport.

Era una casa de pagès petita, d’una sola planta, separada tres o quatre metres del carrer i que havia estat tapada amb una paret rectangular coronada per quatre boles de pedra artificial, repartides simètricament. Entre la porta i les boles el rètol, pintat de verd i amb bona lletra: Bar Sport. Era una mica estrany que quan s’havia d’omplir el porró de la serradora o comprar alguna gasosa el meu pare em fes anar a cal Quintana, una taverna molt més allunyada que el Bar Sport. També feia estrany que a la tarda, quan els soldats de la caserna sortien a passejar hi havia una activitat que contrastava amb la calma de la resta del dia. Si alguna vegada t’atrevies a demanar què hi havia allà, rebies una resposta evasiva adequada a l’edat en què la formulaves. Al principi et deien que era la barberia dels soldats, després et responien que era una casa de mala nota i quan ja no hi havia més sortides sabies que era una casa de tolerància, és a dir, de putes.

Al cap dels anys, al carrer Barcelona s’hi ha construït molt. I ara s’acaba al Pavelló Esportiu. Les tres serradores, el ferrer, el drapaire, la fàbrica de cal Plans han desaparegut i s’hi han construït pisos. Al camp de futbol vell hi ha la Panificadora i a l’escorxador la Biblioteca Municipal. Al dipòsit d’intendència hi ha un bar. A la fàbrica d’agulles un altre -Bar l’Agulla - i a sobre també pisos. La casa on vivia el jutge de pau segueix igual.

Al Bar Sport no s’hi ha edificat res. Les Quatre Boles han desaparegut de la façana i a l’interior hi havia hagut un restaurant, sense massa pretensions que va canviar de seguida el nom i que va ser inaugurat amb un dinar de primera comunió. Ara és abandonat. Davant de la porta encara s’hi manté un roseret escanyolit. *

Al carrer Barcelona mai no hi havia viscut tanta gent, però ara és un carrer sense vida.

* A hores d'ara - novembre de 2022 - les Quatre Boles fa anys que va desaparèixer i és l'únic solar sense edificar de tot el carrer

La serradora

Era un casalot que havia servit de foneria. Tenia totes les bigues del sostre fumades i es veien les teules. Estava composta per una nau amb un altell i un pati on s’apilaven els troncs que més tard s’havien de serrar. L’entrada a la nau es feia per una porta pintada de color blau cel que va acabar sent gris, amb unes lletres fetes amb tapajunts que deien CAPALLERA.

Just al costat de la porta hi havia un despatx petit i mal il·luminat amb una taula i el calaix. Hi havia un parell de llibres: Como cubicar la madera i una obra de teatre del Ramon Vinyes, autor berguedà i amic del meu avi: Viatge.

En sortir del despatx trobaves la bàscula, sota l’escala que portava a l’altell on hi havia instal.lada la màquina per esmolar les serres cinta. A l’altra banda hi havia la comuna.

Al mig de la nau la serra amb la seva gran roda superior ben visible i la inferior amagada sota el taulell metàl·lic. Per facilitar la feina, dues vagonetes de ferro, una a cada banda de la serra, servien per acompanyar els troncs quan els serraven.

Al fons hi havia un espai dissimulat on es canviaven els treballadors i on es guardava el porró.

El meu pare era el serrador i l’encarregat. També hi treballaven el Marino Tristany, el seu pare, els germans Crespo, el Luis Fernández que més tard es va fer guàrdia urbà i el Lluís Casellas, un home molt trempat que sempre va ser amic del meu pare. A casa li dèiem el Lluís de la serradora.

Quan un camió descarregava troncs al pati quedaven apilotats fins que calia serrar-los. Per moure’ls teníem un estri que en dèiem el contribal. Era un carro de dues rodes molt grosses i que només tenia una peça de fusta central on s’hi penjaven dues cadenes que servien per afermar el tronc i transportar-lo fins a la serra amb molta facilitat. El contribal, tot i el seu embalum era una bona eina per jugar, corrent pel pati amunt i avall. Un dia se’m va escapar de les mans i vaig caure de panxa a terra tant llarg com era. Em vaig quedar sense poder respirar una estona i m’ho vaig passar molt malament.

Els trossos exteriors dels troncs, quan els serraven, eren els costers. Se’n feia llenya i carquinyolis per encendre el foc. De la resta en feien les peces destinades a la fusteria o a la construcció. A vegades se serrava per encàrrec o simplement es feien les peces que tenien més sortida. Es feien peces per encanyissats, taulons pels paletes, llates i posts pels fusters. Amb freqüència es preparaven peces per caixes de fruita. Els encàrrecs venien de València i donaven molta feina, perquè les peces eren molt petites i se n’havien de fer moltes per omplir el camió que venia a buscar-les. Quan passava això tothom, fins i tot el meu avi i jo, ajudàvem a carregar-lo.

La serradora era vigilada pel Tom, el gos caçador del meu pare. El Tom pujava a casa quan el meu pare venia a dinar el migdia, però al vespre es quedava a la serradora. Era un gos fidel i molt dòcil que va morir d’un tip de closques de musclos i gambes que va burxar en una bossa d’escombraries. Després la serradora es va quedar sense vigilant. De fet tampoc feia falta. Només per Corpus, quan feien el castell de focs artificials al Passeig de la Pau, el meu pare anava a veure si hi havia caigut alguna guspira.

De guspires en feia moltes la màquina d’esmolar les serres. Era un instrument petitó però que requeria molt espai per poder estendre la serra i fer-la passar per la mola dent a dent. Calia que quedés ben esmolada i només l’ull del meu pare sabia quan podia donar-se la feina per feta. Les serres cinta les compràvem a Sallent, al senyor Climent Botifoll, i en teníem moltes. Sempre havia sentit dir que el perill que una serra es trenqués quan funcionava era molt elevat encara que mai no ho vaig poder veure. Malgrat això el meu pare em tenia instruït i jo sabia que quan se sentís l’espetec del trencament, tots els que hi havia al voltant de la serra havien d’encongir les espatlles i intentar amagar el cap.

Un dels espais més engrescadors, per mi i pels meus amics que venien a jugar quan la serradora no funcionava, era el pou de les serradures. Estava situat sota mateix de la serra i era on anaven a parar les serradures. S’hi baixava per una escaleta de fusta de tres esglaons i hi havia una pala i un estri amb un mànec llarg per acostar les serradures i poder-les ensacar. Havies d’estar-t’hi sempre ajupit. El pou de les serradures era el meu amagatall preferit quan jugàvem a cuc i amagar. Ens semblava un espai immens.

Al cap dels anys quan la serradora va ser derruïda per construir-hi pisos, vaig anar a veure-ho. Enmig de la runa s’hi veia un foradet petit i insignificant. Era el pou de les serradures.

El carrer de sota

Sota de casa hi havia el carrer del Balç, paral·lel al carrer de Mn. Huch. Tots dos acabaven a la placeta de Sant Ramon i a l’altra punta a la de les Germanetes, on hi havia l’asil d’avis que sempre feia olor d’escudella.

Al carrer de sota hi tenia una bona colla d’amics. Tres dels sis germans Casafont, el Lluís, el Joan i el Jordi, i el Jordi Jener, i el Meliton Massana.

A l’estiu hi vivíem pràcticament tot el dia i el mateix carrer ens oferia espectacles i personatges ben variats i interessants, com la matança del porc de cal Sagal, que cada setmana en mataven i manipulaven un en un cobert davant de la seva tocineria i al costat de la casa del Paco Solanes que sempre anava vestit d’indiano. Al mateix carrer hi vivia el Pepe Reyes, el Gitano boig, que tenia atemorida tota la quitxalla del poble tot i que era inofensiu. Tenia un aspecte ferreny i, de jove, la gent deia que es feia passar per boig per no haver de treballar, però així que es va anar fent gran es va anar confirmant que no hi era ben bé tot.

Algunes vegades feia la seva aparició el Ton de les Prèdiques. Aquest, entre sonat i borratxo, tenia unes actuacions públiques molt espectaculars. Havia sigut seminarista i quan s’apuntalava a una cantonada per fer una de les prèdiques que li donaven nom, engegava unes llatinades que ens deixaven a tots bocabadats. Un dia, després del sermó, es va agenollar i amb la llengua va fer una creu al terra polsós del carrer entre l’admiració i el fàstic de tots els que el seguíem, perquè la quitxalla el seguíem pels carrers, es clar.

La festa cabdal del carrer era per Sant Ramon, patró de la placeta. A mitjans d’agost ens reuníem tota la colla i passàvem per les botigues a recaptar diners. El primer que fèiem era anar al forn a comprar farina, i a cal Vima a comprar cordill i paper fi de coloraines. I ens passavem els dies següents fent les banderetes: uns tallàvem el paper i els altres, amb la farina desfeta amb aigua, les enganxaven al cordill. En guarníem la placeta i el carrer de Mn. Comellas que ens comunicava amb el carrer Major. Un any les vam penjar massa baixes i el carro de la carn, que repartia la carn de l’escorxador a les carnisseries, ens les va arrencar totes.

Un cop fetes i penjades les banderetes, la nostra màxima preocupació era l’organització dels jocs de cucanya. Omplíem les olles que s’havien de trencar, buscaven sacs per fer les carreres, i sota la mirada d’alguna persona gran, ho organitzàvem tot a les 5 de la tarda. Per anunciar-ho penjàvem un cartell al carrer Major. Un any el vaig fer jo i hi vaig posar JOCS DE COCAINA. Algú ho va retratar i va sortir al Destino amb un peu que deia: Juegos prohibidos.

Al vespre hi havia sardanes i molta gent, com en totes les festes dels carrers que durant tot l’estiu, feien que tothom s’hi trobés i que els estiuejants, que els identificaves de seguida perquè no n’hi havia gaires, lluïssin les seves wambes blanques i els seus niquis de colors.

La placeta de Sant Ramon ens servia per jugar al nostre joc preferit i que només es podia jugar allà. En dèiem En contra! i consistia a perseguir a qui parava. Els perseguidors ens col·locàvem al cap d’amunt del carrer i el perseguit al final just a la cantonada del carrer de Mn. Huch. Quan aquest cridava En contra! ell s’escapava i els altres el perseguien. La gràcia del joc era que el perseguit desapareixia de seguida a la cantonada i que tenia la facultat d’amagar-se a l’entrada de veïns que volgués. I els altres l’havien de trobar. No sempre era fàcil, més ben dit, no ho era mai de fàcil però a vegades es complicava si, amb l’enrenou que fèiem, sortia algun veí cansat d’aguantar el tragí del joc i ens engegava escales avall.

Allà participàvem en el cicle anual de jocs de carrer que, sense que ningú el determinés, feia que tota la canalla del poble juguéssim una temporada a bales, després a patacots, i quan tocava, a còrrer amb cèrcols que trèiem d’allà on podíem. El calendari ens marcava  el dia del foc de Sant Isidre. A totes les places de Berga es feia el foc i s’anaven a comprar els petards a Cal Quimserra que aquell dia reforçaven la dependència. Nosaltres el fèiem a la plaça de les Germanetes. Ens posàvem en acció molts dies abans quan començàvem a recollir fustes i trastos per cremar. Ho guardàvem amb vigilància ja que si venien els d’un altre carrer i ho trobaven ens ho robaven. Nosaltres també ho fèiem. Però en realitat la gran pila la fèiem el dia abans de Sant Isidre. Quan la teníem a punt ens n’anàvem a sopar i havent sopat enceníem el foc. Un any quan sopàvem va passar un veí amb el seu fill petit - el Toni Minoves - i com que no el deixaven anar a dormir tard, li va encendre el foc per a ell sol. Quan vam veure des de casa les flamarades ens vam haver d’afanyar per acabar de sopar - en aquell temps era impensable deixar un sopar a mitges i que es pogués fer malbé - i ens vam afegir a la festa quan ja tot estava en dansa.

A la placeta de les Germanetes hi vam viure un dels esdeveniments ciutadans d’aquells temps: la construcció del Salón Cine Cataluña, impulsat pel Josep Canal, el Pepito Feixuc, i pel Sr. Font, el Brillant, el propietari de les Xocolates Brillant. El cine tenia les sortides d’emergència a la nostra placeta i l’entrada principal, es clar, pel carrer Major. Es va construir en uns horts i uns corrals que hi havia i que eren de ca la Magina, la carnisseria del Joan Canellas. Els corrals feien la pudor característica i que ja ens era familiar, però amb la construcció del Cine van desaparèixer els corrals i la pudor. Vam tenir l’oportunitat de controlar totes les obres, però ens va sorprendre especialment l’arribada de molts sacs de fibra de vidre, per aïllar les parets i que aviat vam descobrir que, si te la tiraven a l’esquena, feia tanta picor com els grataculs. Les obres van ser ràpides i el local es va inaugurar amb un gran ball per Corpus amenitzat per l’orquestra de l’Antonio Machín.

La plaça de les Germanetes era també el nostre camp de futbol. Cada dia, havent dinat, ens reuníem tots els de la colla i els germans més grans i algú més vingut de d’altres indrets i hi havia un partit de futbol. Jo he sigut sempre maldestre pel futbol i un dia vaig donar una puntada a la pilota que va anar directament a la vidriera de la fusteria del Teodoro Gassó i va trencar un vidre. Cap cot vaig anar a demanar disculpes i a dir que ja el pagaria el vidre. El Gassó que a més de bon fuster és un bon home em va dir amb cara emmurriada: El que heu de fer és anar a jugar a una altra banda.  L’endemà hi havia un vidre nou i un partit nou.

Per Corpus la processó passava pel carrer de Mn. Huch amb tota la comparseria de La Patum. El nostre era un dels pocs carrers on hi fèiem alfombra, de serradures tenyides. Era una activitat frenètica que s’havia de fer en un parell d’hores, les que anaven de després de dinar fins a les cinc que sortia la processó, però hi col.laborava tota la gent del carrer i sempre en quedàvem molt cofois com aquell any que hi vam fer una senyera tan llarga com el carrer i que va ser molt comentada per la gent “clandestina” que ens preguntava: Com heu gosat?

Com que ja començàvem a ser una mica grandets teníem idees, a vegades agosarades,  que intentàvem portar  a la pràctica, com la instal·lació d’una vagoneta petita des del segon pis de casa meva fins al primer pis dels germans Casafont, travessant el carrer del Balç, per passar-nos llibretes o joguines. La vam arribar a fer funcionar fins que el pare Casafont, temorós que algun dels seus fills s’aboqués massa a la finestra, ens la va fer desmuntar.

O la fabricació de soldats de plom, instada pel Jordi Jené que no sé com s’havia fet amb un motllo de guix d’un soldat de plom. Vam anar a un terraplè a buscar un fogó de ceràmica que hi sabíem, vam mendicar retalls de plom al Pep Garcia, que era llauner i tenia el taller davant de cal Sagal i amb tots els ingredients ens vam instal·lar a la cuina de casa del Jordi per desfer el plom en algun dels tupins de la seva mare. I va funcionar! Vam fer els soldats que vam poder però la producció es va interrompre perquè la mare del Jordi no estava per perdre tupins en la nostra empresa.

La més important de les nostres iniciatives va ser la posta en marxa d’un teatre de titelles al pati de casa meva. Amb la meva germana, els meus cosins, els germans Casafont, el Meliton Massana i el Lluís de ca la Porrera. Vam fer dues o tres temporades de titelles a l’estiu. El teatre era situat en una paret de fusta del cobert que hi havia al pati. La boca de l’escenari i la il·luminació ens la va fer el tiet Ton i els decorats el tiet Lluís que en sabia molt. Els titelles eren uns de molt vells que hi havien per casa als que hi vam afegir noves adquisicions, cosa difícil en aquells temps. Els més interessants eren una còpia dels que sortien a la Lilí de la Leslie Caron i que la meva mare va trobar a l’Ingenio de Barcelona.

Fèiem una sessió cada tarda. El públic - la quitxalla de tot el poble - seia en uns taulons que ens havia deixat el meu pare de la serradora. Fèiem pagar una entrada de 25 cèntims i sempre omplíem. El dia que vam estrenar els titelles de la Lilí vam fer pagar una pesseta i vam recaptar-ne 127.

El programa consistia en unes obres que ens havíem inventat nosaltres mateixos i en uns balls que amenitzàvem amb una pianola que teníem darrere l’escenari. L’obra que tenia mes acceptació era El pou de Donya Quitèria, títol que vaig copiar d’una obra que una vegada vaig veure al titellaire Didó quan anava per les fires i va venir a Berga i el meu avi m’hi va portar. Però l’obra que fèiem nosaltres no tenia res a veure. Hi sortia un dimoni que encenia el pou de la protagonista. El pou era un pot de Banacacao que havíem foradat pel darrere per posar-hi una metxa i encendre la pólvora d’una piula. Quan ho fèiem els primers dies la metxa ens queia a les cames i ens vam cremar més d’una vegada perquè anàvem tots amb calça curta.

Amb els diners que recaptàvem al final de l’estiu fèiem un berenar amb xocolata desfeta i Pepsi-Cola i després anàvem al cine. 

Vam plegar l’empresa perquè ens vam fer grans. Als 14 anys ja treballàvem.

Vallcebre

Vallcebre és un poble petit als peus de la Serra d’En Cija i que s’estén per sobre de les roques d’en Palomar, a prop del Pedraforca. Hi havia mines de lignit que donaven feina als homes del poble. 

La meva tia Maria tenia la maleta a punt de marxa:

- Vés a comprar una paperina d’olives verdes. Van bé pel mareig.

Estàvem a punt d’emprendre el viatge que ens havia de portar a les meves primeres  vacances a Vallcebre.  A només uns trenta quilòmetres de Berga era un viatge complicat, es necessitava fer un canvi de mitjà de transport. I un tros a peu.  El primer tram, fins al Collet, a prop de Guardiola de Berga s’havia de fer en el cotxe de línia. El mareig estava assegurat pels revolts de Cercs.

Al Collet hi havies d’esperar que passés algun camió dels que anaven a buscar carbó a les mines de Vallcebre i que, graciosament et deixava pujar, a la caixa, fins a Foradada.

Quan arribaves a Foradada, ben emmascarat, et calia arribar a peu fins a Vallcebre per un camí costerut però no massa llarg.

Aquella primera vegada ens vam esperar a Foradada i vam menjar-nos la carn arrebossada que portàvem per dinar, i ens vam acabar les olives en un escenari corprenedor. Foradada és un barranc que fa la riera de Vallcebre i tot i que no hi baixa molta aigua, l’esboranc és dels que t’impressionen.

Ens van venir a buscar amb l’euga. I a mi em van asseure sobre les sàrries de l’animal i em va anar ben just que no caic de la cavalcadura.

El camí pujava pel costat de ca l’Andorrà i arribava al poble per sota de cal Massana, el cafè, que tenia una sala annexa per ballar i on també hi feien cine amb un projector portàtil. De seguida hi havia l’esglèsia i la rectoria que feien plaça amb cal Sastre, cal Carol, cal Barrol i cal Feliu. A un costat hi havia la font on s’hi abeurava el bestiar.

Aquell llogarret va ser durant uns anys l’escenari de les meves vacances.

M’estava a cal Carol que eren entre parents amb la meva tia i hi anavem pels volts de la festa major que és per la Mare de Déu d’Agost. Per la festa major pujaven els meus pares i els meus oncles i organitzaven un dinar amb arròs a la cassola i ànec rostit. Els ànecs donaven molta feina de plomar i les dones es tornaven per fer-ho.

A la tarda hi havia ball. Al costat de cal Sastre cada any hi muntaven un tancat amb branques d’avellaner i llogaven orquestres de prestigi. Com la Rosaleda que tocava tarda i nit. I a mitja sessió sempre hi havia un músic rapsoda que recitava invariablement La Pubilleta. Jo em passava la tarda escoltant i observant els músics, aliè a la polseguera de la pista de ball. Però a mi, aquell primer any, al vespre em van enviar a dormir i no em va valdre plorar desconsoladament ni explicar les ganes que tenia d’anar a escoltar Tres veces guapa que els de l’orquestra havia promès tornar a tocar.

L’endemà em vaig despertar voltat de gent. En un llit de matrimoni hi havíem dormit, capiculats, la meva mare,dues ties i jo. A terra el meu pare i els meus oncles. Però tothom semblava feliç.

Els dies anteriors a la festa major, quan estava sol a cal Carol amb la Mercè, el Lluís el seu home i la Mª Rosa i la Leocadia, les seves filles, tenia encarregades feines d’una certa responsabilitat, com abeurar l’euga, feina més difícil del que sembla perquè l’euga era un animal de mal remenar per un nen de ciutat, o treure a pasturar les dues cabres que se t’escapaven l’una per aquí l’altra per allà i et tornaven boig per atrapar-les.

Cada dia anava a buscar el pa a prop de Castellnou. Desenfornaven al vespre i jo, sol, feia el camí que em semblava llarguíssim fins a aquell casalot. Em moria de por. El camí nomès tenia un parell de pals amb una bombeta que no il·luminaven res. I ja se sap, per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc. De tornada com que feia baixada i, carregat amb el pa, rodó i de quilo,  el camí se’m feia més curt.

Castellnou era una casa gran, amb una eixida de fusta que a mi em semblava immensa i que sempre tenia roba estesa. Feien d’hostal, de carnisseria, i de barberia.

Cal Sastre era al mig de la plaça. Era la casa més ben construïda del poble. el Sastre era l’Alcalde. Tenia una entrada al mig de dues botiguetes que es comunicaven. En una hi havia una barra i unes taules de cafè i a l’altra una botiga de queviures que era també l’obrador de la sastreria amb una taula a l’entrada on sempre hi havia algú passant l’estona o xerrant amb el senyor rector. En una d’aquestes converses mossèn Vicenç - es deia Vicente Aparicio però tothom li deia mossèn Vicenç o mossèn Parici - preguntava als homes de la taula: Sabeu com es diu obergínia en castellà? I com que ningú ho sabia els ho va dir: Berengena!

 Un dia que plovia em van deixar pujar al pis i em van deixar sol. Vaig anar observant tot el que hi havia al menjador de la casa i em va cridar l’atenció un llibrot vermell que vaig agafar i fullejar. Vaig quedar glaçat. Era un llibre amb moltes fotografies de gent afusellada per las horda rojas durant la guerra civil. Eren com fotos de carnet de cares esgarrifoses, amb les boques obertes i amb la ganyota enterca de la mort. També hi havia escrits on es descrivia tot d’aberracions que jo no havia ni sentit ni tan sols imaginat mai, com aquella que deia: Al sacerdote le cortaron las partes y se las pusieron en la boca. Era un llibre editat per no sé quin Ministerio.

No va ser fàcil però vaig fer algun amic. Com el Lluís de cal Massana que m’acompanyava amb les cabres o en els jocs i en les descobertes del món que anàvem fent cada dia. Com aquella tarda a l’era de cal Barrol que ens vam enfilar a un munt de troncs fent el Tarzan, però amb tan mala fortuna que vaig relliscar i vaig caure de quatre grapes a les ortigues. Vaig quedar amb tot el cos, els braços, les cames i la cara ortigats. Plorant per la coïssor vaig arribar a cal Carol on la Mercé em va fregar amb pota de cavall, una planta que va treure del marge del costat de l’ortiguera. I el mal em va passar.

El Lluís feia d’escolà. Els diumenges jo m’asseia a la banda dels homes convençut de ser el centre de les mirades de tot el poble. Jo era l’únic estiuejant de Vallcebre i la meva roba em delatava. Un dia, jo m’havia situat al mig de l’esglèsia i quan tothom s’anava a asseure per escoltar el sermó de mossèn Vicenç no vaig trobar el banc i vaig caure d’esquena al mig del passadís de l’esglèsia amb les cames enlaire. És la vegada que he passat més vergonya de la meva vida.

El diumenge havent dinat anàvem a veure parents. Els de cal Bassenc tenien molta canalla, de la meva edat i més grans i em feien jugar a un joc terrible, el borinot, que consistia en posar-ne a un de cara la paret amb la mà dreta a la galta esquerra i la mà esquerra sota l’aixella dreta. Els altres et donaven trompades sobre aquesta mà i el que parava havia d’endevinar qui l’havia pegat. El joc era senzill però aquell jovent descarregava tota la fúria de la seva edat sobre el pobre que parava i que, si no s’espavilava, podia acabar ben calent.

Una tarda els de cal Carol, la Mercé i el Lluís, ens va fer pujar al carro a la Leocàdia i a mi i vam anar a segar un parell de feixes que tenien més amunt de cal Metge. Pel camí el Lluís ens va ensenyar que sota la cua de l’euga s’hi apilotaven unes mosques grosses i verdoses i per riure en va agafar un grapat i ens les va tirar a la cara. El Lluís era molt bon home. Era l’encarregat de la mina i tenia cura de les mules que arrossegaven les vagonetes per treure el carbó. Va arribar a ser Alcalde.

Mentre el Lluís segava la Mercé collia tavelles. Al vespre en va fer sopes. Em costava acostumar-me a segons quins plats. Les sopes de tavelles potser va ser el més difícil. En canvi les patates amb rostes de cansalada, i la costella de porc eren molt bons. El rebost feia una olor de greix que alimentava.

Les vacances s’acabaven passada la festa major. Algun any ho allargava hi podia anar a la fontada que feien l’endemà de la Mare de Déu d’agost. Hi anava molta gent tot i que la font era lluny després d’un pujador molt dret de la carretera de les mines que en deien El Grau. Allà, després de posar un meló i el vi a refrescar, tothom prenia possessió d’un tros de prat, hi dinàvem i després amb un acordió hi havia ballaruga.

De tornada cap a Berga, amb els meus pares i oncles utilitzàvem el tren que, des de Guardiola anava fins a Olvan camí de Manresa. Un any una tempesta ens va obligar a canviar de tren a mig camí perquè una pedra havia caigut a la via i n’impedia el pas. L’altre tren era molt a prop però l’aiguat que queia era tan intens que tots vam quedar ben xops. Al ser dalt del segon tren tothom es va eixugar com va poder. Una senyora es va treure el vestit i es va quedar en viso. La meva mare em va dir: Nen, no miris.

  

L'Escolania

Anava per la placeta de la Ciutat amb la meva àvia i vam trobar Mossèn Armengou. La meva àvia li va preguntar si em voldria a l’Escolania i el mossèn va respondre que sí però que havia d’haver fet la primera comunió.

El dia que m’hi van voler era el dia que feien la fotografia. Per una escala de cargol que sortia de la sagristia de l’esglèsia parroquial s’arribava a una estança on es vestien els escolans. A la paret de la dreta hi havia un seguit de penjadors amb trenta sotanes, trenta roquets i trenta cinturons ordenats per mides del més gran al més petit. Les sotanes eren vermelles i tothom sabia quina era la seva. A mi me’n van buscar una que m’anès més o menys bé i vaig sortir a la foto.

Mossèn Josep Armengou portava l’Escolania de la Mare de Déu de Queralt amb tot l’entusiasme d’un home de trenta cinc anys. Ens feia assajar, dirigia els cants, ens treia a passejar, ens feia fer teatre. Fins i tot va intentar ensenyar-nos solfeig, però no se’n va sortir. Cantàvem d’oïda.

Els assajos els fèiem en un local de la placeta de la Ciutat que tenia un rètol que deia Preceptoria de Latín, nosaltres en dèiem la Preceptoria però ningú hi ensenyava llatí. Assajàvem al sortir de l’escola les cançons que havíem de cantar a les cerimònies religioses del cap de setmana.

Regularment cantàvem a la missa parroquial a les 9 de matí dels diumenges, després a la funció de les 5 de la tarda i els dissabtes al vespre a la funció que en deien sabatina. També cantàvem les funcions de temporada com el mes de Maig, el novenari de les ànimes, el del Sagrat Cor, el septenari dels Dolors, la Setmana Santa, la novena a la Mare de Déu de Queralt on hi pujàvem cada dia...

Les actuacions esporàdiques les constituïen els enterraments. Normalment a cada enterrament hi anàvem dos escolans. Eren els enterraments de tercera. Si la família podia

pagar un enterrament més lluït, de segona, hi anàvem quatre escolans. I si el difunt era un personatge, l’enterrament era de primera i hi anàvem vuit escolans portant atxes enceses. Jo, d’aquesta categoria, recordo haver anat a l’enterrament del Pau Santandreu, Delegat de la Caixa de Pensions i home molt apreciat per tothom.

En els enterraments cantàvem des de l’orgue, al costat de mossèn Armengou que també era l’organista de la parròquia. Quan havia de tocar avisava amb un timbre la manxadora i aquesta començava la seva feina que consistia en fer anar la gran manxa de l’orgue, amb un tauló que s’ajustava a la paret i que s’havia de fer moure com un pèndol, endavant i endarrere, mentre la música sonava. La manxadora era una dona velleta que vivia al Vall de Baix i que quan es va morir va haver de ser substituïda per un enginy elèctric.

A mi m’agradava cantar en els enterraments. Sobre tot el Dies irae. El cantàvem alternant estrofes amb els capellans de la cúria que sempre hi eren tots. Sobresortia per la seva còrpora i la seva veu mossèn Santamaria. Al segon o tercer verset, quan diu coget omnes ante tronum nosaltres dèiem ante torum i mossèn Armengou s’enfurismava dient: torum no! que vol dir llit de matrimoni!

Quan entraves a l’Escolania el mossèn t’obria una llibreta a la Caixa i hi posava una pesseta per cada enterrament on cantaves. Al darrer any que vaig ser-hi va fer un novembre molt dur. Vaig fer 18 pessetes en un sol mes. Em passava els dies amb el Dies irae .

De tot el que cantàvem m’agradava el gregorià o el que se li assemblava. La Missa d’Angelis amb el Credo III que cantàvem cada diumenge i l’Ubi caritas. I les cançonetes com l’Oh, cel blau! que més tard vaig descobrir que gairebé totes eren de mossèn Cinto.

En les grans solemnitats cantàvem amb la Capella parroquial que eren una colla d’homes, la majoria joves d’Acció Catòlica, tots dirigits per mossèn Armengou. La que jo esperava cada any era la cantada que fèiem el divendres Sant, al sermó de les Set Paraules. A cada paraula cantàvem un parell de motets de diversos autors. N’hi havia un de motet que se’m va quedar gravat. Deia: Els apòstols en la prova, han fugit dispers estol, i ara el bon Jesús es troba, desolat sense consol. Era de molt bon cantar. Un dia escoltant una cantata de Bach l’hi vaig sentir.

Amb la Capella parroquial també cantàvem el Tollite Hostias quan la processó del Corpus, amb tota la comparseria de La Patum, s’aturava a la plaça de Sant Joan i amb la custòdia donaven la benedicció a la gent. I a la processó del Combregar General, processó silenciosa on només hi anaven homes, tots amb ciri, i es portava la comunió als malalts de la ciutat, un diumenge de bon matí. I a la Gala de Queralt, el moment culminant de la qual era el cant de l’Himne de la Coronació amb la curiositat de veure qui faria el solo.

Vam arribar a cantar a quatre veus. Pel Congrés Eucarístic vam anar a cantar a la catedral de Solsona. Ens va tocar cantar els motets de l’ofertori. Ho va retransmetre Ràdio Barcelona i tots n’estàvem molt cofats. També cantàvem a quatre veus Les fulles seques, La sardana de les monges i La Sardana Gran.

Cada any sortíem a cantar caramelles pels carrers de Berga. Cantàvem una sardana i un vals. La música la feia el mateix mossèn Armengou i la lletra, a vegades l’encomanava a la Neus Ballarà. N’hi havia una que deia:

Avui és Pasqua Florida

festa gran d’il·lusió.

Amb la cara rejovenida

encetem nostra cançó:

La natura està encisera

tot reviu i tot floreix

l’alegria juganera

fruïm-la tot amb escreix.

Els rosers són plens de roses,

els jardins són plens de flors,

i de coses molt formoses

són curulls els nostres cors.

Després de passar per tots els carrers, ens ficàvem en un cotxe i anàvem a fer la darrera cantada al senyor Magnet, director de la fàbrica de Carburos Metálicos, prop de la Colònia Rosal. El senyor Magnet ens feia el donatiu més important de la jornada: cent pessetes.

Amb els diners recollits cada any el mossèn organitzava una gran excursió. A Roses, a Tarragona, a Sitges. Hi anàvem amb un cotxe de cal Vilarriquer i mai arribàvem al lloc proposat. El dia de Roses ens vam quedar a Sant Pere Pescador. L’any que anàvem a Tarragona ens vam passar tot el matí a la carretera a Esparreguera i al final vam anar a parar al port de Barcelona. Peró ens ho passàvem bé.

Els dijous a la tarda fèiem festa a l’escola. Llavors sortíem a caminar pels voltants de Berga amb mossèn Armengou. Teníem tirada cap a ponent. A cal Castanyer, a Santa Maria d’Avià, a cal Gras, a Sant Bartomeu. Alguna vegada havíem fet calades. Cremàvem els marges secs sense que mai haguéssim tingut consciència de la seva perillositat.

A la vora de cal Gras hi havia un molí de sorra. Des de la cantera s’arribava a les tolves amb una vagoneta que feia un recorregut d’uns cinquanta metres. Aquella vagoneta era la nostra diversió més perillosa. Ens hi enfilàvem tots, tots els que hi cabíem, i fèiem aquell recorregut amb la vagoneta a tota pastilla. Quan arribava al final havíem de saltar perquè no hi havia frens i la vagoneta s’estavellava. Algú devia avisar l’empresa perquè van amagar la vagoneta i se’ns va acabar la diversió. I el perill.

Un dijous d’hivern estava tot nevat. Tornàvem per La Valldan. Per la carretera passava un cotxe de tant en tant i no se’ns va ocórrer res més que mirar d’encertar-los amb boles de neu. Sembla ser que un de nosaltres dins d’una bola hi va posar un roc. Un cotxe petit va rebre l’impacte i es va aturar en sec. Va baixar el conductor, ens va veure, es va tornar a ficar a dins, va donar mitja volta i ens va començar a perseguir per la carretera. Nosaltres, cames ajudeu-me, van travessar un camp i vam saltar al camí de sota, on no podia passar el cotxe. Ens vam creure salvats però a l’arribar a Berga, a l’entrar al Parque ens esperava el conductor amb mossèn, que anava avançat i no havia vist res, i ens van clavar una reprimenda de les que es recorden tota la vida.

Vam fer dues obres de teatre. La primera, La mort de l’escolà, la vam representar al teatre de la Congregació Mariana, al Vall. El protagonista el feia el Ramon Macià i hi sortíem tots. Jo tenia una veu de canya que va propiciar que només em donessin una intervenció. Al final de l’obra havia de sortir cridant: Fra Benet! Fra Benet! i res més. Ho vaig fer amb tot l’entusiasme possible. La segona representació ja la vam fer al Teatre Patronat on s’havien traslladat tots els elencs parroquials al quedar-se la parroquia el que havia sigut el Cine España que, a la vegada, havia plegat al construir-se el Salón Cine Cataluña. Allà hi vam representar El pare Gegantàs, una obra amb cançons on hi sortia un gegant que va representar el Puig, un xicot alt i prim que feia de carter i també cantava a la Capella i que després se’n va anar a viure a Figueres.

Mossèn Armengou era catalanista. I dels bons. Tothom sap que va escriure Justificació de Catalunya, però en aquells temps sabia fins on podia arribar. Ens va ensenyar El Cant de la Senyera que no cal dir que cantàvem amb molt entusiasme i sentiment. Quan la vam saber ens va dir: Encara no us puc ensenyar l’altra. L’altra era Els Segadors, i mentre vaig ser a l’Escolania mai no ens la va ensenyar.

També tenia cura de la nostra formació moral. Darrere la porta del cor hi havia penjat un escrit amb cinc o sis coses obligades o prohibides. Una de les prohibicions era anar a les barques. Les barques era una de les atraccions de la fira que venia cada any per Corpus. Consistia en unes barques penjades amb dos tirants i que basculaven fins a una alçada que el responsable de l’atracció procurava que no fos perillosa. El perill que intentava evitar el mossèn no era aquest. Era que quan hi pujaven les noies, com que totes portaven faldilles, amb el pujar i baixar de les barques se’ls aixecaven i se’ls veien les cames i això feia que sempre hi hagués un bon número de badocs. Pels que érem de l’Escolania, aquell era un espectacle prohibit.

Un altra dia hi havia un parell de xicots a la barana de la plaça Sant Pere mirant-se un full descolorit. Mossèn Armengou va baixar volant les escales de l’església i els va arrabassar el paper: era una pàgina marronosa d’un Paris-Hollywood i hi havia tres senyores en calces i sostenidors ja que en aquell temps encara no se’n deia bikini.

L'escola

El Colegio Rosal el portaven els Hermanos de la Doctrina Cristiana, els del pitet emmidonat. Estava situat a la plaça del Dr. Saló, al costat de l’Hospital. A l’altre costat de la plaça hi havia la botiga de cal Pastaseques que ens nodria de caramels i de pegadolça.

L’edifici era una casa de dos pisos on vivien els hermanos i un pati i una nau on hi havia les cinc classes que s’anomenaven pel seu ordinal: la primera, la segona... excepte la darrera que tenia un cartell a la porta que deia: Comercial.

L’escola era de pago. la mensualitat valia 30 pessetes i si et quedaves una hora més - la vetlla -, en pagaves 10 més.

Cada classe tenia el seu hermano. Jo a la primera hi vaig tenir l’hermano Eugenio, a la segona l’hermano Lázaro - el Coco, a la tercera i a la quarta l’hermano Miquel i a la Comercial l’hermano Clemente - el Zampini -, li dèiem Zampini perquè aquell any l’etapa de la Volta a Catalunya va acabar a Berga i la va guanyar un italià desnerit que s’assemblava al nostre hermano, i li va quedar el nom del ciclista. Va ser el mateix any que es va ensorrar la tribuna de les autoritats.

Ens ensenyaven totes les matèries que s’havien d’ensenyar: Religió, Història Sagrada, Aritmètica, Geometria, Geografia, Història d’Espanya, Francès, Formación del Espìritu Nacional i més endavant Àlgebra, Cálculo Comercial, i Correspondència comercial. Ho devien ensenyar bé perquè ho aprenies, tot i que alguna vegada ni el mateix hermano sabia el que t’explicava. Com el capítol 4rt. de l’Àlgebra, la Potenciación que ens van dir que ens el saltéssim perquè allò no servia per res. El darrer any que hi vaig ser, tip de repetir assignatures, el Zampini em va iniciar a l’anglès. Però ell no en tenia ni idea.

La disciplina a les classes era molt estricta. Havien ideat un invent diabòlic, la habladora, per tal que ningú no parlés. Era un disc metàl·lic que l’hermano passava a qui veia que xerrava i aquest, a la vegada l’havia de passar al primer infractor que detectés, de manera que al final de la classe el desgraciat que tenia l’habladora se la carregava, pagant amb vales el seu pecat o la poca habilitat en detectar xerraires.

Quan el rellotge tocava les hores interrompíem el que estaven fent i hi havia un encarregat de resar: Acordémonos que estamos en la santa presencia de Dios. I tots els altres responíem: Acordémonos. I a les dotze resàvem l’Angelus.

Tot ho feiem en castellà però això ja formava part de la normalitat i val a dir que no ens traumatitzava gens ja que donàvem per fet que aquell era l’idioma de dins de l’escola. El dia que vaig entrar al col.legi sí que vaig tenir dificultats amb l’idioma. Ens van donar un paper on havíem d’escriure-hi les nostres dades personals, entre elles la professió del pare. El meu era serrador i em vaig quedar encallat pensant com s’escrivia aquella feina. I no me’n sortia ni vaig gosar demanar-ho a l’hermano. Al final hi vaig posar Cerrador pensant que si estava malament ja m’ho dirien. Però mai ningú me’n va dir res.

La influència religiosa de l’escola no es limitava a l’ensenyament del Catecismo i de la Història Sagrada. Els hermanos també vetllaven per la moral de tota la població. Un estiu hi havia anunciades dues grans verbenes a la pista de ball del Castell. La de Sant Joan i la de Sant Pere. Com que en aquell temps ballar era pecat, ens van fer fer pregàries perquè plogués i la gent no tingués ocasió de pecar. Va caure un diluvi que va impedir fer les dues ballades. Els organitzadors de les verbenes es van anar a queixar a l’hermano director.

A l’escola també ens feien cantar. Cançons populars però de la terra d’origen dels hermanos. Així vam

aprendre allò de:

Al lado de mi cabaña tengo una huerta y un madroñal

Con mi cabaña y la huerta leré, y los madroños leré,

qué quiero más.

No sabíem què era un madroño ni un madroñal però, quin remei, ho cantàvem amb entusiasme.

Més tard, algun aragonès ens feia cantar:

En el puente de Cañas de Zaragoza, pum

Se pegaban dos sastres por una aguja, pum

catapum, chin, chin, gori, gori, pum.

Con el ruido que hacían con sus dedales, pum

La justicia creía que eran puñales, pum

catapum, chin, chin, gori, gori, pum.

Segurament la censura havia canviat una moza per una aguja. Hauria estat més racional i a més, lligava amb Zaragoza, però la moral del moment desaconsellava aquelles baralles.

Amb l’hermano Miquel ens va arribar una mica d’aire fresc. Era mallorquí i, encara que a la classe parlava en castellà, a fora li podies parlar català. Tots ens hi sentíem més propers i ell sovint ens deia que quan fóssim vells ens en recordaríem d’ell. Va introduir alguna novetat curiosa i ben rebuda per nosaltres com els berenars de final de curs i l’excursió corresponent amb bicicletes i carros de coixinets a la font de la Baells, o a peu a la Font de l’Alou. Les cançons també van millorar i així vam aprendre aquella tan bonica que diu:

S’estrella més pura

i hermosa ja guaita

tremola agradosa

allà a sa muntanya.

Benaija s’estrella

s’estrella de s’auba.

Però no tothom cantava amb entusiasme. El Josep de cal Conill, un dia va emmudir i l’hermano ho va veure. El va fer acostar al piano i li va dir: Canta!, però el noi no obria la boca i li van començar a caure un clatellot darrere un altre després de cada Canta! Va marxar a casa ben calent, però no va cantar ni una nota.

Una altra de les dèries dels hermanos era la gimnàstica. En fèiem sempre al pati que en aquell temps ens semblava gran però era molt esquifit. En algun final de curs havíem muntat una exhibició, vestits amb camisa i pantalons blancs i una faixa vermella. I una altra vegada ens van fer fer una ballada d’Arcos y Guirnaldas. Ho vam estar assajant durant setmanes. Consistia en fet uns bots rítmcs: Uno, dos, tres, uno. Uno, dos, tres, dos. Uno, dos, tres, tres...Quan arribaves al Uno, dos, tres, cinco havies de fer mitja volta, a vegades a la dreta, a vegades a l’esquerra. Era molt complicat però hi vam posar tant temps que ens va sortir bé i tot. Ens van vestir amb picarols a les cames i els uns portaven uns arcs de paper fi i uns altres unes guirnaldas. Durant el ball els de les guirnaldes passaven per sota els arcs al ritme de l’Uno, dos, tres, uno. Uno, dos, tres, dos... Devia ser un ball de la terra d’algun dels hermanos, però ningú ens ho va explicar.

Amb el Congrés Eucarístic Internacional va arribar la bogeria.

Per participar en una exposició que es feia a Solsona, seu episcopal, vam començar a fer treballs manuals i dibuixos amb mols dies d’anticipació. Els treballs manuals van ser escassos. El Josep Boixader que era fill de paleta, va fer un sagrari de mida natural amb guix i va ser l’única peça que va merèixer anar a Solsona. Els altres ens vam limitar a fer dibuixos de temes eucarístics, amb molta purpurina daurada i moltes coloraines, però una inundació de la classe ens els va fer malbé gairebé tots.

En aquells temps també es va produir una mena de passa d’apendicitis. Ens van haver d’operar a tres o quatre. A mi, l’endemà de Sant Isidre, després d’haver-me menjat tres unces de llangonissa. L’estada a l’hospital va ser molt agradable excepte en el moment de despertar-me de l’anestèsia. De la setmana següent en recordo la xocolata desfeta que ens donaven al matí per esmorzar mentre per Ràdio Nacional se sentia la transmissió diària del Rezo del Santo Rosario.

Un altre del operats d’apendicitis en aquells dies va ser el Ramon de cal Morlans que ho va tenir molt complicat. Tant que va estar a punt de fer-se’n els taps. Quan estava en els moments més delicats la seva mare va trobar fora de l’habitació l’hermano Miquel que plorava. Era un bon home. Va plegar d’hermano i es va guanyar la vida fent passaports a la plaça d’Espanya.

Els veïns

Doña Barba, era com li deien els de casa meva i no ho feien pas per mofar-se’n si no simplement per estalvi verbal. Es deia Bàrbara Casals i era la germana gran de la Montserrat Casals, l’Elena Jordi l’excunyada dels meus avis i de qui no es podia parlar. Doña Barba era baixeta, pitraguda i molt lletja. Era vídua de Don Luciano Vilardaga, ex alcalde de Berga i per això de casa seva en deien a Cal Lluciano. S’hi entrava pel carrer Major i hi havia una escala de pedra molt ample que portava al primer pis on vivia Doña Barba. El pis a mi em semblava molt gran i sobre tot molt fresc a l’estiu. Tenia un passadís ample amb habitacions a cada banda. Doña Barba m’ensenyava sempre el cap de Santa Victòria que tenia en una urna de vidre a la calaixera de la seva habitació. Era de cera i representava la santa degollada. Els cabells eren de debò i tot plegat feia una certa esgarrifança que a mi m’atreia a aquella habitació cada vegada que visitava la casa. I ho feia sovint. Doña Barba vivia només amb la Tereseta, una serventa dòcil i servicial que encara era més menuda que ella.

Un cop a l’any em convidaven a berenar. Pel seu sant. Em donaven xocolata desfeta, torrades i, una cosa que només veia allà, encenalls de mantega. Sempre érem els mateixos: l’amfitriona, la senyora Guiriguet, una altra senyora que no vaig saber mai qui era i jo. Abans d’anar-hi la meva àvia em polia i pentinava i em deia: Fes bondat.

Els Guiriguet vivien davant mateix de casa. Al segon pis, sobre el cafè de Cal Pelegrí que també era seu. El pis era petit però tenia cortines i miralls i una habitació per un piano sol. Don Antonio Guiriguet i Rodoreda era delegat de la Mutua General de Seguros i usurer. La seva dona, la senyora Modesta, anava sempre dreta com un pal i s’assemblava a la geganta vella. Tenien una filla, la Trini, que els deia sempre mamà i papà. Per això els de casa meva quan es referien als Guiriguet els deien el papà o la mamà i, si feia falta, el papà Guiriguet o la mamà Guiriguet.

Cada dia venien a casa. Al vespre, havent sopat, i sobre tot a l’hivern ja que ells no encenien mai l’estufa i venien a escalfar-se a la nostra. Eren molt avars. A la Trini li van buscar un bon partit fora de Berga i la van casar amb un metge de Manresa, oculista, el Dr. Benet Perarnau que els dissabtes visitava al pis dels sogres. No van tenir fills.

El Sr. Guiriguet anava sempre mudat. Portava anells vistosos i un barret blanc amb una cinta negra. Li agradava fer ostentació dels diners que tenia encara que no en gastava ni un. A mi em va ensenyar la seva caixa forta i em va dir: Mira nen quants diners! Dintre la caixa hi havia dos feixos de bitllets de cent. Quan vaig ser gran vaig saber que eren vint mil pessetes que en aquell temps eren molts diners.

El papà Guiriguet també feia teatre amb el grup que dirigia el meu avi. Sempre li feien fer els papers de dolent o de traïdor. I ho feia bé i no se’n queixava mai.

Era un home que no el veies mai malhumorat segurament perquè no tenia les angúnies econòmiques que tenia tothom. El seu grau d’intel·ligència no era massa elevat però ho dissimulava. Escrivia amb una lletra elegantíssima i se’n vantava. La seva firma era digna d’un notari. El meu pare estava preocupat perquè jo feia molt mala lletra i va anar a trobar el director del col·legi dels hermanos per comentar-li. Aquell li va respondre: De bona lletra només en fan els rucs. El meu pare em va dir: Sí, té raó. El papà Guiriguet la fa molt maca.

Un cop a l’any, el dia abans de Nadal, la meva àvia em feia pujar a cal Guiriguet a demanar-els la màquina de trinxar carn per fer els canelons. Era l’única cosa que rebíem dels Guiriguet. I encara la fèiem servir i la tornàvem de pressa i corrents perquè ells també la necessitaven.

Dues portes més avall de casa meva hi vivia el Jordi Viola. Amb el Jordi érem molt amics però se’n va anar a viure al Camí del Roser i ja només ens vèiem a l’escola o a l’escolania. Gràcies a la seva amistat vaig pujar per primera vegada a un cotxe particular. El seu pare, el Vicenç Viola, era taxista. Tenia un Ford negre que sempre feia goig i com que era molt educat, es va convertir en el taxista més prestigiós del poble. La parada de taxis era a la Ronda de Queralt. En aquell temps la feina era més aviat escassa i el Vicenç Viola es passava l’estona fregant el cotxe. Era el més lluent de tots.

Per Sant Cristòfol, patró dels conductors, feien la benedicció dels cotxes. Tothom anava a beneir-los. Tothom qui en tenia: els taxistes i els propietaris dels garatjos: els de cal Ballús, els de cal Freixa, els de cal Giralt, i el metge Comellas i para de comptar. La benedicció es feia davant del monument dels caiguts al final del Vall i quan passaves per davant del capellà hi havia una noia que donava a cada cotxe un ramet d’espígol lligat amb una medalla de Sant Cristòfol. Després de la benedicció el pare del Jordi ens passejava una mica per Berga. O anàvem a donar la volta a Avià. Un any fins i tot van anar a fer el vermut a la Font del Balç a Gironella. Va ser una excepció. Els temps no estaven per malgastar gasolina.