dijous, 4 de juny del 2009

Els veïns



Doña Barba, era com li deien els de casa meva i no ho feien pas per mofar-se’n si no simplement per estalvi verbal. Es deia Bàrbara Casals i era la germana gran de la Montserrat Casals, l’Elena Jordi l’excunyada dels meus avis i de qui no es podia parlar. Doña Barba era baixeta, pitraguda i molt lletja. Era vídua de Don Luciano Vilardaga, ex alcalde de Berga i per això de casa seva en deien a Cal Lluciano. S’hi entrava pel carrer Major i hi havia una escala de pedra molt ample que portava al primer pis on vivia Doña Barba. El pis a mi em semblava molt gran i sobre tot molt fresc a l’estiu. Tenia un passadís ample amb habitacions a cada banda. Doña Barba m’ensenyava sempre el cap de Santa Victòria que tenia en una urna de vidre a la calaixera de la seva habitació. Era de cera i representava la santa degollada. Els cabells eren de debò i tot plegat feia una certa esgarrifança que a mi m’atreia a aquella habitació cada vegada que visitava la casa. I ho feia sovint. Doña Barba vivia només amb la Tereseta, una serventa dòcil i servicial que encara era més menuda que ella.
Un cop a l’any em convidaven a berenar. Pel seu sant. Em donaven xocolata desfeta, torrades i, una cosa que només veia allà, encenalls de mantega. Sempre érem els mateixos: l’amfitriona, la senyora Guiriguet, una altra senyora que no vaig saber mai qui era i jo. Abans d’anar-hi la meva àvia em polia i pentinava i em deia: Fes bondat.
Els Guiriguet vivien davant mateix de casa. Al segon pis, sobre el cafè de Cal Pelegrí que també era seu. El pis era petit però tenia cortines i miralls i una habitació per un piano sol. Don Antonio Guiriguet i Rodoreda era delegat de la Mutua General de Seguros i usurer. La seva dona, la senyora Modesta, anava sempre dreta com un pal i s’assemblava a la geganta vella. Tenien una filla, la Trini, que els deia sempre mamà i papà. Per això els de casa meva quan es referien als Guiriguet els deien el papà o la mamà i, si feia falta, el papà Guiriguet o la mamà Guiriguet.
Cada dia venien a casa. Al vespre, havent sopat, i sobre tot a l’hivern ja que ells no encenien mai l’estufa i venien a escalfar-se a la nostra. Eren molt avars. A la Trini li van buscar un bon partit fora de Berga i la van casar amb un metge de Manresa, oculista, el Dr. Benet Perarnau que els dissabtes visitava al pis dels sogres. No van tenir fills.
El Sr. Guiriguet anava sempre mudat. Portava anells vistosos i un barret blanc amb una cinta negra. Li agradava fer ostentació dels diners que tenia encara que no en gastava ni un. A mi em va ensenyar la seva caixa forta i em va dir: Mira nen quants diners! Dintre la caixa hi havia dos feixos de bitllets de cent. Quan vaig ser gran vaig saber que eren vint mil pessetes que en aquell temps eren molts diners.
El papà Guiriguet també feia teatre amb el grup que dirigia el meu avi. Sempre li feien fer els papers de dolent o de traïdor. I ho feia bé i no se’n queixava mai.
Era un home que no el veies mai malhumorat segurament perquè no tenia les angúnies econòmiques que tenia tothom. El seu grau d’intel·ligència no era massa elevat però ho dissimulava. Escrivia amb una lletra elegantíssima i se’n vantava. La seva firma era digna d’un notari. El meu pare estava preocupat perquè jo feia molt mala lletra i va anar a trobar el director del col·legi dels hermanos per comentar-li. Aquell li va respondre: De bona lletra només en fan els rucs. El meu pare em va dir: Sí, té raó. El papà Guiriguet la fa molt maca.
Un cop a l’any, el dia abans de Nadal, la meva àvia em feia pujar a cal Guiriguet a demanar-els la màquina de trinxar carn per fer els canelons. Era l’única cosa que rebíem dels Guiriguet. I encara la fèiem servir i la tornàvem de pressa i corrents perquè ells també la necessitaven.
Dues portes més avall de casa meva hi vivia el Jordi Viola. Amb el Jordi érem molt amics però se’n va anar a viure al Camí del Roser i ja només ens vèiem a l’escola o a l’escolania. Gràcies a la seva amistat vaig pujar per primera vegada a un cotxe particular. El seu pare, el Vicenç Viola, era taxista. Tenia un Ford negre que sempre feia goig i com que era molt educat, es va convertir en el taxista més prestigiós del poble. La parada de taxis era a la Ronda de Queralt. En aquell temps la feina era més aviat escassa i el Vicenç Viola es passava l’estona fregant el cotxe. Era el més lluent de tots.
Per Sant Cristòfol, patró dels conductors, feien la benedicció dels cotxes. Tothom anava a beneir-los. Tothom qui en tenia: els taxistes i els propietaris dels garatjos: els de cal Ballús, els de cal Freixa, els de cal Giralt, i el metge Comellas i para de comptar. La benedicció es feia davant del monument dels caiguts al final del Vall i quan passaves per davant del capellà hi havia una noia que donava a cada cotxe un ramet d’espígol lligat amb una medalla de Sant Cristòfol. Després de la benedicció el pare del Jordi ens passejava una mica per Berga. O anàvem a donar la volta a Avià. Un any fins i tot van anar a fer el vermut a la Font del Balç a Gironella. Va ser una excepció. Els temps no estaven per malgastar gasolina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada