dijous, 4 de juny del 2009

La serradora


Era un casalot que havia servit de foneria. Tenia totes les bigues del sostre fumades i es veien les teules. Estava composta per una nau amb un altell i un pati on s’apilaven els troncs que més tard s’havien de serrar. L’entrada a la nau es feia per una porta pintada de color blau cel que va acabar sent gris, amb unes lletres fetes amb tapajunts que deien CAPALLERA.
Just al costat de la porta hi havia un despatx petit i mal il·luminat amb una taula i el calaix. Hi havia un parell de llibres: Como cubicar la madera i una obra de teatre del Ramon Vinyes, autor berguedà i amic del meu avi: Viatge.
En sortir del despatx trobaves la bàscula, sota l’escala que portava a l’altell on hi havia instal.lada la màquina per esmolar les serres cinta. A l’altra banda hi havia la comuna.
Al mig de la nau la serra amb la seva gran roda superior ben visible i la inferior amagada sota el taulell metàl·lic. Per facilitar la feina, dues vagonetes de ferro, una a cada banda de la serra, servien per acompanyar els troncs quan els serraven.
Al fons hi havia un espai dissimulat on es canviaven els treballadors i on es guardava el porró.
El meu pare era el serrador i l’encarregat. També hi treballaven el Marino Tristany, el seu pare, els germans Crespo, el Luis Fernández que més tard es va fer guàrdia urbà i el Lluís Casellas, un home molt trempat que sempre va ser amic del meu pare. A casa li dèiem el Lluís de la serradora.
Quan un camió descarregava troncs al pati quedaven apilotats fins que calia serrar-los. Per moure’ls teníem un estri que en dèiem el contribal. Era un carro de dues rodes molt grosses i que només tenia una peça de fusta central on s’hi penjaven dues cadenes que servien per afermar el tronc i transportar-lo fins a la serra amb molta facilitat. El contribal, tot i el seu embalum era una bona eina per jugar, corrent pel pati amunt i avall. Un dia se’m va escapar de les mans i vaig caure de panxa a terra tant llarg com era. Em vaig quedar sense poder respirar una estona i m’ho vaig passar molt malament.
Els trossos exteriors dels troncs, quan els serraven, eren els costers. Se’n feia llenya i carquinyolis per encendre el foc. De la resta en feien les peces destinades a la fusteria o a la construcció. A vegades se serrava per encàrrec o simplement es feien les peces que tenien més sortida. Es feien peces per encanyissats, taulons pels paletes, llates i posts pels fusters. Amb freqüència es preparaven peces per caixes de fruita. Els encàrrecs venien de València i donaven molta feina, perquè les peces eren molt petites i se n’havien de fer moltes per omplir el camió que venia a buscar-les. Quan passava això tothom, fins i tot el meu avi i jo, ajudàvem a carregar-lo.
La serradora era vigilada pel Tom, el gos caçador del meu pare. El Tom pujava a casa quan el meu pare venia a dinar el migdia, però al vespre es quedava a la serradora. Era un gos fidel i molt dòcil que va morir d’un tip de closques de musclos i gambes que va burxar en una bossa d’escombraries. Després la serradora es va quedar sense vigilant. De fet tampoc feia falta. Només per Corpus, quan feien el castell de focs artificials al Passeig de la Pau, el meu pare anava a veure si hi havia caigut alguna guspira.
De guspires en feia moltes la màquina d’esmolar les serres. Era un instrument petitó però que requeria molt espai per poder estendre la serra i fer-la passar per la mola dent a dent. Calia que quedés ben esmolada i només l’ull del meu pare sabia quan podia donar-se la feina per feta. Les serres cinta les compràvem a Sallent, al senyor Climent Botifoll, i en teníem moltes. Sempre havia sentit dir que el perill que una serra es trenqués quan funcionava era molt elevat encara que mai no ho vaig poder veure. Malgrat això el meu pare em tenia instruït i jo sabia que quan se sentís l’espetec del trencament, tots els que hi havia al voltant de la serra havien d’encongir les espatlles i intentar amagar el cap.
Un dels espais més engrescadors, per mi i pels meus amics que venien a jugar quan la serradora no funcionava, era el pou de les serradures. Estava situat sota mateix de la serra i era on anaven a parar les serradures. S’hi baixava per una escaleta de fusta de tres esglaons i hi havia una pala i un estri amb un mànec llarg per acostar les serradures i poder-les ensacar. Havies d’estar-t’hi sempre ajupit. El pou de les serradures era el meu amagatall preferit quan jugàvem a cuc i amagar. Ens semblava un espai immens.
Al cap dels anys quan la serradora va ser derruïda per construir-hi pisos, vaig anar a veure-ho. Enmig de la runa s’hi veia un foradet petit i insignificant. Era el pou de les serradures.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada