dijous, 4 de juny de 2009

L'Escolania





Anava per la placeta de la Ciutat amb la meva àvia i vam trobar Mossèn Armengou. La meva àvia li va preguntar si em voldria a l’Escolania i el mossèn va respondre que sí però que havia d’haver fet la primera comunió.
El dia que m’hi van voler era el dia que feien la fotografia. Per una escala de cargol que sortia de la sagristia de l’esglèsia parroquial s’arribava a una estança on es vestien els escolans. A la paret de la dreta hi havia un seguit de penjadors amb trenta sotanes, trenta roquets i trenta cinturons ordenats per mides del més gran al més petit. Les sotanes eren vermelles i tothom sabia quina era la seva. A mi me’n van buscar una que m’anès més o menys bé i vaig sortir a la foto.
Mossèn Josep Armengou portava l’Escolania de la Mare de Déu de Queralt amb tot l’entusiasme d’un home de trenta cinc anys. Ens feia assajar, dirigia els cants, ens treia a passejar, ens feia fer teatre. Fins i tot va intentar ensenyar-nos solfeig, però no se’n va sortir. Cantàvem d’oïda.
Els assajos els fèiem en un local de la placeta de la Ciutat que tenia un rètol que deia Preceptoria de Latín, nosaltres en dèiem la Preceptoria però ningú hi ensenyava llatí. Assajàvem al sortir de l’escola les cançons que havíem de cantar a les cerimònies religioses del cap de setmana.
Regularment cantàvem a la missa parroquial a les 9 de matí dels diumenges, després a la funció de les 5 de la tarda i els dissabtes al vespre a la funció que en deien sabatina. També cantàvem les funcions de temporada com el mes de Maig, el novenari de les ànimes, el del Sagrat Cor, el septenari dels Dolors, la Setmana Santa, la novena a la Mare de Déu de Queralt on hi pujàvem cada dia...
Les actuacions esporàdiques les constituïen els enterraments. Normalment a cada enterrament hi anàvem dos escolans. Eren els enterraments de tercera. Si la família podia
pagar un enterrament més lluït, de segona, hi anàvem quatre escolans. I si el difunt era un personatge, l’enterrament era de primera i hi anàvem vuit escolans portant atxes enceses. Jo, d’aquesta categoria, recordo haver anat a l’enterrament del Pau Santandreu, Delegat de la Caixa de Pensions i home molt apreciat per tothom.
En els enterraments cantàvem des de l’orgue, al costat de mossèn Armengou que també era l’organista de la parròquia. Quan havia de tocar avisava amb un timbre la manxadora i aquesta començava la seva feina que consistia en fer anar la gran manxa de l’orgue, amb un tauló que s’ajustava a la paret i que s’havia de fer moure com un pèndol, endavant i endarrere, mentre la música sonava. La manxadora era una dona velleta que vivia al Vall de Baix i que quan es va morir va haver de ser substituïda per un enginy elèctric.
A mi m’agradava cantar en els enterraments. Sobre tot el Dies irae. El cantàvem alternant estrofes amb els capellans de la cúria que sempre hi eren tots. Sobresortia per la seva còrpora i la seva veu mossèn Santamaria. Al segon o tercer verset, quan diu coget omnes ante tronum nosaltres dèiem ante torum i mossèn Armengou s’enfurismava dient: torum no! que vol dir llit de matrimoni!
Quan entraves a l’Escolania el mossèn t’obria una llibreta a la Caixa i hi posava una pesseta per cada enterrament on cantaves. Al darrer any que vaig ser-hi va fer un novembre molt dur. Vaig fer 18 pessetes en un sol mes. Em passava els dies amb el Dies irae .
De tot el que cantàvem m’agradava el gregorià o el que se li assemblava. La Missa d’Angelis amb el Credo III que cantàvem cada diumenge i l’Ubi caritas. I les cançonetes com l’Oh, cel blau! que més tard vaig descobrir que gairebé totes eren de mossèn Cinto.
En les grans solemnitats cantàvem amb la Capella parroquial que eren una colla d’homes, la majoria joves d’Acció Catòlica, tots dirigits per mossèn Armengou. La que jo esperava cada any era la cantada que fèiem el divendres Sant, al sermó de les Set Paraules. A cada paraula cantàvem un parell de motets de diversos autors. N’hi havia un de motet que se’m va quedar gravat. Deia: Els apòstols en la prova, han fugit dispers estol, i ara el bon Jesús es troba, desolat sense consol. Era de molt bon cantar. Un dia escoltant una cantata de Bach l’hi vaig sentir.
Amb la Capella parroquial també cantàvem el Tollite Hostias quan la processó del Corpus, amb tota la comparseria de La Patum, s’aturava a la plaça de Sant Joan i amb la custòdia donaven la benedicció a la gent. I a la processó del Combregar General, processó silenciosa on només hi anaven homes, tots amb ciri, i es portava la comunió als malalts de la ciutat, un diumenge de bon matí. I a la Gala de Queralt, el moment culminant de la qual era el cant de l’Himne de la Coronació amb la curiositat de veure qui faria el solo.
Vam arribar a cantar a quatre veus. Pel Congrés Eucarístic vam anar a cantar a la catedral de Solsona. Ens va tocar cantar els motets de l’ofertori. Ho va retransmetre Ràdio Barcelona i tots n’estàvem molt cofats. També cantàvem a quatre veus Les fulles seques, La sardana de les monges i La Sardana Gran.
Cada any sortíem a cantar caramelles pels carrers de Berga. Cantàvem una sardana i un vals. La música la feia el mateix mossèn Armengou i la lletra, a vegades l’encomanava a la Neus Ballarà. N’hi havia una que deia:
Avui és Pasqua Florida
festa gran d’il·lusió.
Amb la cara rejovenida
encetem nostra cançó:
La natura està encisera
tot reviu i tot floreix
l’alegria juganera
fruïm-la tot amb escreix.
Els rosers són plens de roses,
els jardins són plens de flors,
i de coses molt formoses
són curulls els nostres cors.
Després de passar per tots els carrers, ens ficàvem en un cotxe i anàvem a fer la darrera cantada al senyor Magnet, director de la fàbrica de Carburos Metálicos, prop de la Colònia Rosal. El senyor Magnet ens feia el donatiu més important de la jornada: cent pessetes.
Amb els diners recollits cada any el mossèn organitzava una gran excursió. A Roses, a Tarragona, a Sitges. Hi anàvem amb un cotxe de cal Vilarriquer i mai arribàvem al lloc proposat. El dia de Roses ens vam quedar a Sant Pere Pescador. L’any que anàvem a Tarragona ens vam passar tot el matí a la carretera a Esparreguera i al final vam anar a parar al port de Barcelona. Peró ens ho passàvem bé.
Els dijous a la tarda fèiem festa a l’escola. Llavors sortíem a caminar pels voltants de Berga amb mossèn Armengou. Teníem tirada cap a ponent. A cal Castanyer, a Santa Maria d’Avià, a cal Gras, a Sant Bartomeu. Alguna vegada havíem fet calades. Cremàvem els marges secs sense que mai haguéssim tingut consciència de la seva perillositat.
A la vora de cal Gras hi havia un molí de sorra. Des de la cantera s’arribava a les tolves amb una vagoneta que feia un recorregut d’uns cinquanta metres. Aquella vagoneta era la nostra diversió més perillosa. Ens hi enfilàvem tots, tots els que hi cabíem, i fèiem aquell recorregut amb la vagoneta a tota pastilla. Quan arribava al final havíem de saltar perquè no hi havia frens i la vagoneta s’estavellava. Algú devia avisar l’empresa perquè van amagar la vagoneta i se’ns va acabar la diversió. I el perill.
Un dijous d’hivern estava tot nevat. Tornàvem per La Valldan. Per la carretera passava un cotxe de tant en tant i no se’ns va ocórrer res més que mirar d’encertar-los amb boles de neu. Sembla ser que un de nosaltres dins d’una bola hi va posar un roc. Un cotxe petit va rebre l’impacte i es va aturar en sec. Va baixar el conductor, ens va veure, es va tornar a ficar a dins, va donar mitja volta i ens va començar a perseguir per la carretera. Nosaltres, cames ajudeu-me, van travessar un camp i vam saltar al camí de sota, on no podia passar el cotxe. Ens vam creure salvats però a l’arribar a Berga, a l’entrar al Parque ens esperava el conductor amb mossèn, que anava avançat i no havia vist res, i ens van clavar una reprimenda de les que es recorden tota la vida.
Vam fer dues obres de teatre. La primera, La mort de l’escolà, la vam representar al teatre de la Congregació Mariana, al Vall. El protagonista el feia el Ramon Macià i hi sortíem tots. Jo tenia una veu de canya que va propiciar que només em donessin una intervenció. Al final de l’obra havia de sortir cridant: Fra Benet! Fra Benet! i res més. Ho vaig fer amb tot l’entusiasme possible. La segona representació ja la vam fer al Teatre Patronat on s’havien traslladat tots els elencs parroquials al quedar-se la parroquia el que havia sigut el Cine España que, a la vegada, havia plegat al construir-se el Salón Cine Cataluña. Allà hi vam representar El pare Gegantàs, una obra amb cançons on hi sortia un gegant que va representar el Puig, un xicot alt i prim que feia de carter i també cantava a la Capella i que després se’n va anar a viure a Figueres.
Mossèn Armengou era catalanista. I dels bons. Tothom sap que va escriure Justificació de Catalunya, però en aquells temps sabia fins on podia arribar. Ens va ensenyar El Cant de la Senyera que no cal dir que cantàvem amb molt entusiasme i sentiment. Quan la vam saber ens va dir: Encara no us puc ensenyar l’altra. L’altra era Els Segadors, i mentre vaig ser a l’Escolania mai no ens la va ensenyar.
També tenia cura de la nostra formació moral. Darrere la porta del cor hi havia penjat un escrit amb cinc o sis coses obligades o prohibides. Una de les prohibicions era anar a les barques. Les barques era una de les atraccions de la fira que venia cada any per Corpus. Consistia en unes barques penjades amb dos tirants i que basculaven fins a una alçada que el responsable de l’atracció procurava que no fos perillosa. El perill que intentava evitar el mossèn no era aquest. Era que quan hi pujaven les noies, com que totes portaven faldilles, amb el pujar i baixar de les barques se’ls aixecaven i se’ls veien les cames i això feia que sempre hi hagués un bon número de badocs. Pels que érem de l’Escolania, aquell era un espectacle prohibit.
Un altra dia hi havia un parell de xicots a la barana de la plaça Sant Pere mirant-se un full descolorit. Mossèn Armengou va baixar volant les escales de l’església i els va arrabassar el paper: era una pàgina marronosa d’un Paris-Hollywood i hi havia tres senyores en calces i sostenidors ja que en aquell temps encara no se’n deia bikini.

Cap comentari:

Publica un comentari