dijous, 4 de juny de 2009

L'escola






El Colegio Rosal el portaven els Hermanos de la Doctrina Cristiana, els del pitet emmidonat. Estava situat a la plaça del Dr. Saló, al costat de l’Hospital. A l’altre costat de la plaça hi havia la botiga de cal Pastaseques que ens nodria de caramels i de pegadolça.
L’edifici era una casa de dos pisos on vivien els hermanos i un pati i una nau on hi havia les cinc classes que s’anomenaven pel seu ordinal: la primera, la segona... excepte la darrera que tenia un cartell a la porta que deia: Comercial.
L’escola era de pago. la mensualitat valia 30 pessetes i si et quedaves una hora més - la vetlla -, en pagaves 10 més.
Cada classe tenia el seu hermano. Jo a la primera hi vaig tenir l’hermano Eugenio, a la segona l’hermano Lázaro - el Coco, a la tercera i a la quarta l’hermano Miquel i a la Comercial l’hermano Clemente - el Zampini -, li dèiem Zampini perquè aquell any l’etapa de la Volta a Catalunya va acabar a Berga i la va guanyar un italià desnerit que s’assemblava al nostre hermano, i li va quedar el nom del ciclista. Va ser el mateix any que es va ensorrar la tribuna de les autoritats.
Ens ensenyaven totes les matèries que s’havien d’ensenyar: Religió, Història Sagrada, Aritmètica, Geometria, Geografia, Història d’Espanya, Francès, Formación del Espìritu Nacional i més endavant Àlgebra, Cálculo Comercial, i Correspondència comercial. Ho devien ensenyar bé perquè ho aprenies, tot i que alguna vegada ni el mateix hermano sabia el que t’explicava. Com el capítol 4rt. de l’Àlgebra, la Potenciación que ens van dir que ens el saltéssim perquè allò no servia per res. El darrer any que hi vaig ser, tip de repetir assignatures, el Zampini em va iniciar a l’anglès. Però ell no en tenia ni idea.
La disciplina a les classes era molt estricta. Havien ideat un invent diabòlic, la habladora, per tal que ningú no parlés. Era un disc metàl·lic que l’hermano passava a qui veia que xerrava i aquest, a la vegada l’havia de passar al primer infractor que detectés, de manera que al final de la classe el desgraciat que tenia l’habladora se la carregava, pagant amb vales el seu pecat o la poca habilitat en detectar xerraires.
Quan el rellotge tocava les hores interrompíem el que estaven fent i hi havia un encarregat de resar: Acordémonos que estamos en la santa presencia de Dios. I tots els altres responíem: Acordémonos. I a les dotze resàvem l’Angelus.
Tot ho feiem en castellà però això ja formava part de la normalitat i val a dir que no ens traumatitzava gens ja que donàvem per fet que aquell era l’idioma de dins de l’escola. El dia que vaig entrar al col.legi sí que vaig tenir dificultats amb l’idioma. Ens van donar un paper on havíem d’escriure-hi les nostres dades personals, entre elles la professió del pare. El meu era serrador i em vaig quedar encallat pensant com s’escrivia aquella feina. I no me’n sortia ni vaig gosar demanar-ho a l’hermano. Al final hi vaig posar Cerrador pensant que si estava malament ja m’ho dirien. Però mai ningú me’n va dir res.
La influència religiosa de l’escola no es limitava a l’ensenyament del Catecismo i de la Història Sagrada. Els hermanos també vetllaven per la moral de tota la població. Un estiu hi havia anunciades dues grans verbenes a la pista de ball del Castell. La de Sant Joan i la de Sant Pere. Com que en aquell temps ballar era pecat, ens van fer fer pregàries perquè plogués i la gent no tingués ocasió de pecar. Va caure un diluvi que va impedir fer les dues ballades. Els organitzadors de les verbenes es van anar a queixar a l’hermano director.
A l’escola també ens feien cantar. Cançons populars però de la terra d’origen dels hermanos. Així vam

aprendre allò de:
Al lado de mi cabaña tengo una huerta y un madroñal
Con mi cabaña y la huerta leré, y los madroños leré,
qué quiero más.
No sabíem què era un madroño ni un madroñal però, quin remei, ho cantàvem amb entusiasme.
Més tard, algun aragonès ens feia cantar:
En el puente de Cañas de Zaragoza, pum
Se pegaban dos sastres por una aguja, pum
catapum, chin, chin, gori, gori, pum.
Con el ruido que hacían con sus dedales, pum
La justicia creía que eran puñales, pum
catapum, chin, chin, gori, gori, pum.
Segurament la censura havia canviat una moza per una aguja. Hauria estat més racional i a més, lligava amb Zaragoza, però la moral del moment desaconsellava aquelles baralles.
Amb l’hermano Miquel ens va arribar una mica d’aire fresc. Era mallorquí i, encara que a la classe parlava en castellà, a fora li podies parlar català. Tots ens hi sentíem més propers i ell sovint ens deia que quan fóssim vells ens en recordaríem d’ell. Va introduir alguna novetat curiosa i ben rebuda per nosaltres com els berenars de final de curs i l’excursió corresponent amb bicicletes i carros de coixinets a la font de la Baells, o a peu a la Font de l’Alou. Les cançons també van millorar i així vam aprendre aquella tan bonica que diu:
S’estrella més pura
i hermosa ja guaita
tremola agradosa
allà a sa muntanya.
Benaija s’estrella
s’estrella de s’auba.
Però no tothom cantava amb entusiasme. El Josep de cal Conill, un dia va emmudir i l’hermano ho va veure. El va fer acostar al piano i li va dir: Canta!, però el noi no obria la boca i li van començar a caure un clatellot darrere un altre després de cada Canta! Va marxar a casa ben calent, però no va cantar ni una nota.
Una altra de les dèries dels hermanos era la gimnàstica. En fèiem sempre al pati que en aquell temps ens semblava gran però era molt esquifit. En algun final de curs havíem muntat una exhibició, vestits amb camisa i pantalons blancs i una faixa vermella. I una altra vegada ens van fer fer una ballada d’Arcos y Guirnaldas. Ho vam estar assajant durant setmanes. Consistia en fet uns bots rítmcs: Uno, dos, tres, uno. Uno, dos, tres, dos. Uno, dos, tres, tres...Quan arribaves al Uno, dos, tres, cinco havies de fer mitja volta, a vegades a la dreta, a vegades a l’esquerra. Era molt complicat però hi vam posar tant temps que ens va sortir bé i tot. Ens van vestir amb picarols a les cames i els uns portaven uns arcs de paper fi i uns altres unes guirnaldas. Durant el ball els de les guirnaldes passaven per sota els arcs al ritme de l’Uno, dos, tres, uno. Uno, dos, tres, dos... Devia ser un ball de la terra d’algun dels hermanos, però ningú ens ho va explicar.
Amb el Congrés Eucarístic Internacional va arribar la bogeria.
Per participar en una exposició que es feia a Solsona, seu episcopal, vam començar a fer treballs manuals i dibuixos amb mols dies d’anticipació. Els treballs manuals van ser escassos. El Josep Boixader que era fill de paleta, va fer un sagrari de mida natural amb guix i va ser l’única peça que va merèixer anar a Solsona. Els altres ens vam limitar a fer dibuixos de temes eucarístics, amb molta purpurina daurada i moltes coloraines, però una inundació de la classe ens els va fer malbé gairebé tots.
En aquells temps també es va produir una mena de passa d’apendicitis. Ens van haver d’operar a tres o quatre. A mi, l’endemà de Sant Isidre, després d’haver-me menjat tres unces de llangonissa. L’estada a l’hospital va ser molt agradable excepte en el moment de despertar-me de l’anestèsia. De la setmana següent en recordo la xocolata desfeta que ens donaven al matí per esmorzar mentre per Ràdio Nacional se sentia la transmissió diària del Rezo del Santo Rosario.
Un altre del operats d’apendicitis en aquells dies va ser el Ramon de cal Morlans que ho va tenir molt complicat. Tant que va estar a punt de fer-se’n els taps. Quan estava en els moments més delicats la seva mare va trobar fora de l’habitació l’hermano Miquel que plorava. Era un bon home. Va plegar d’hermano i es va guanyar la vida fent passaports a la plaça d’Espanya.

Cap comentari:

Publica un comentari