dijous, 4 de juny del 2009

El Carrer Major



Hi ha coses de la teva infantesa que les recordes, n’hi ha que te les han explicades i d’altres que no ha calgut que te les expliquessin però que les has sabudes sempre, com per exemple el teu nom. A mi em van posar Climent com el meu avi i padrí, el Climent Capallera, i com un pilot de veïns del carrer Major que també es deien Climent: el Climent Peix, sastre i poeta, el Climent Escobet, fotògraf, el Climent Cabanas, forner, i el Climent Forner, capellà i també poeta. Tots vivíem en un centenar de metres del carrer.
El carrer Major en realitat es diu carrer de la Ciutat però ningú no l’anomena així. Allí, al centre, hi vaig néixer la tarda del 25 de març del 1942. Aquesta és una de les coses que lògicament no recordo però que me l’han explicada moltes vegades. La meva àvia havia estès papers de diari per tot el llit on jo havia de néixer, per no tacar els llençols i era a la tarda perquè la meva mare m’explicava que el doctor Comellas que la va atendre, venia d’un dinar de casament i anava mudat.
També m’han explicat que la primera paraula que vaig dir va ser “titol” i que volia dir cargol que era el que intentava dibuixar quan em donaven un llapis.
Després ja començo a recordar coses, a tenir consciència d’haver-les viscut, com quant la Montserrat Ballarà que tenia una botiga de roba davant de casa i que brodava a màquina,  m’asseia a la falda i brodant brodant m’explicava contes. O que, per no embrutar-me, quan sortia al carrer portava un full de diari per asseure’m a la vorera.
Els records són escassos però clars, com aquell dia que el meu pare em va portar a la fira i em va comprar un cavall de cartró o quan em retallava papers en forma d’animals i els posava al plat de ferro colat on guardava les puntes -el meu pare era sabater ataconador-, i el feia voltar com si fossin uns cavallins de fira.
El carrer Major va ser el meu primer món fora de casa. Hi havia una botiga a tocar l’altra i tothom hi vivia. I tothom es coneixia. A l’estiu la gent treia les cadires al carrer i xerraven fins a mitjanit. La quitxalla corríem amunt i avall i ocupàvem la plaça del Forn, la baixada de Sant Francesc i, per descomptat tot el carrer. Hi érem tots, el Ramon de cal Morlans, la Carme de cal Peix, l’Argèlia de cal Pelegrí, la Magina, la Maria Mercè de cal Tronca i el seu germà Ramon, l’Anna Mª Vilella, el Lluís de ca la Porrera. I la Pepita. Jugàvem a la xarranca, a la plaça de l’oli , a estàtues, a plantats, a la cadena, a l’anell picapedrell... També hi havia la Mari Conxi, una nena de la nostra edat que amb els seus pares estiuejaven rellogats en una habitació de cal Tronca. Com que era de Manresa era la forastera i se suposava que tots els nens n’havíem d’estar enamorats.
Hi havia alguna botiga entranyable. Com la de Doña Paz. Era una botiga de barrets que tenia una rampa de fusta fins la porta d’entrada. Els aparadors eren mig buits. Els barrets no ocupaven gaire lloc i no n’hi havia gaires. Si picaves de peus a la rampa es produïa un soroll que a nosaltres ens agradava molt però a Doña Paz no gaire. Era una dona menuda que aviat va tancar perquè els temps no estaven per barrets, i va desaparèixer.
Altres botigues amb el terra de fusta però inaccessibles per la quitxalla eren les merceries. La de la Josefa Salvans, la Pepeta d’Avià, i la del Lluís Sala, cal Pacient. El Lluís Sala era un home prim però amb una veu potent, tan potent que feia de dimoni als Pastorets.
Ca la Porrera i cal Pelegrí eren els dos cafès del carrer major, gairebé l’un davant de l’altre. Ca la Porrera era sempre ple de gent. A l’hivern a l’escalf d’una estufa i a l’estiu amb tot el local esbatanat, sense portes. Hi havia sempre els mateixos clients, jugant amb les mateixes cartes els mateixos jocs. Cal Pelegrí no era tan gran però tenia més encant. Era al primer pis d’un edifici propietat del senyor Guiriguet. Tenia una entrada de rajola de València blava i blanca i al primer replà hi havia, hi ha encara, un estàtua d’un peregrí amb un fanal que hauria d’haver fet llum a l’escala. Però no en feia. Al cafè, també amb rajoles a la paret hi havia unes quantes taules al voltant de l’estufa i les altres arraconades a la paret. Un taulell de zenc, petit, al costat d’un sortidor de pedra tosca que donava al cel obert. I no gaire gent.
La casa que m’agradava més de freqüentar era a cal Morlans. Feien d’imprempta. El Quize Casals, que era un artista pintant quadres i que hauria volgut ser bohemi, portava el negoci. Un negoci tranquil que només s’esvalotava quan havien de fer recordatoris dels enterraments i que els feien en una Minerva o quan el divendres havien d’imprimir a corre-cuita el Full Parroquial i empaquetar-lo, de deu en deu, per facilitar-ne el repartiment. Al primer pis hi havien les caixes amb les lletres que servien per la composició dels textos. Hi havia moltes calaixos i molta pols. La pols s’havia de treure amb una manxa petita per no desballestar les lletres.
El pare de la Dominica Lucas havia sigut carrabiner, per això de la seva fruiteria en deien a cal Carrabiner. La Dominica portava el seu negoci amb un olfacte comercial digne de temps futurs. Tenia sempre la fruita més ben escollida de tot el poble i les olives de més qualitat. També venia altres coses útils a la cuina, com fregalls i lleixiu i algunes conserves. A l’estiu, als vespres, venia talls de síndria i de meló. A pesseta el tall. Els tenia exposats al carrer en una mena de graella de fusta d’on en sortien uns claus i on hi clavava la fruita. Ho tapava amb una mosquitera verda i cada dia ho venia tot. Per nosaltres, la quitxalla del carrer, la Dominica era un personatge perquè havia inventat el joc del bugader. I perquè quan hi anaves a comprar et donava una oliva.
La festa del carrer era per Santa Anna, el 26 de juliol. Cada any es feien els mateixos actes: missa a St. Francesc, jocs de cucanya i sardanes. Els jocs de cucanya eren molt lluïts. A més de trencar l’olla ens feien jugar a la pesseta. T’enfilaven a una escala perquè tothom ho pogués veure, t’asseien dalt de tot de l’escala i, amb el cap enrere et posaven una pesseta, una rossa, al front perquè tot fent ganyotes la fessis arribar a la boca. Si l’agafaves amb la llengua era teva, si et queia havies perdut i jugava un altre.
El joc més esperat era el de la xocolata. Amb dos jugadors enfilats a dues escales, encarats i amb els ulls tapats amb un mocador, s’havien de péixer l’un a l’altre una tassa de xocolata amb melindros. No cal dir que tots dos acabaven ben enxocolatats però sempre hi havia bufetades per poder-hi jugar.
I el joc del bugader, l’invent o l’aportació de la Dominica Lucas. Posava un bugader ple d’aigua davant de la seva botiga. A l’aigua hi suraven pomes, peres, préssecs... Els participants es posaven en fila índia un tros amunt i la Dominica començava a remenar l’aigua i a fer voltar la fruita. Quan donava la sortida els participants havien de córrer cap al bugader i intentar agafar alguna fruita. Els primers sempre s’encallaven i l’allau dels que seguien feia que el bugader es tombés i tot plegat s’acabés com el rosari de l’aurora. El carrer quedava ben moll però tots ens hi divertíem.
Al davant de la Dominica hi havia la barberia del Centro que era del Ramon Vilalta i sempre era plena de gent. Hi podies llegir les Hazañas Bélicas.
La peixateria de la Lola Solà, El Cantábrico, era pintada de color blau. La Lola ens donava conquilles de sípia que fèiem nedar al safareig de Cal Lluciano o a l’abeurador de la plaça del Forn.
I a Cal Fígols la botiga de joguines que tenia uns aparadors grandiosos i plens de joguines davant dels quals ens passàvem estones i estones bocabadats.
I a ca la Guillema i a cal Ballarà i a cal Barrals i a cal Tomàs Xato. I a cal Marcelino i a cal Xamena i a cal Pere Fideus, a cal Vila i a cal Pepis. Cal Titus i cal Rosell. I moltes més botigues que embolcallaven la nostra vida, els nostres jocs i els nostres pecats. Un vespre, el Ramon de cal Morlans em va dir: vine que li farem ensenyar les calces a la Pepita. I ens vam ficar tots tres a una entrada de la baixada de St. Francesc i li va demanar que s’aixequés la faldilla. Jo no sé si ho va fer o no perquè l’entrada era tan fosca que no s’hi veia absolutament res. Però vam sortir esperitats convençuts d’haver-ne fet una de grossa. Quan al cap d’un parell d’anys vaig fer la primera comunió, Mossèn Viñas, que ens havia fet la catequesi, ens va dir que havíem d’anar a confessar, a explicar-li els nostres pecats al capellà. Jo vaig dir que havia vist les calces de la Pepita. Va ser el meu primer pecat . Un pecat que havia volgut fer però mai no havia fet per falta de llum.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada