dijous, 4 de juny del 2009

Vallcebre


Vallcebre és un poble petit als peus de la Serra d’En Cija i que s’estén per sobre de les roques d’en Palomar, a prop del Pedraforca. Hi havia mines de lignit que donaven feina als homes del poble. 
La meva tia Maria tenia la maleta a punt de marxa:
- Vés a comprar una paperina d’olives verdes. Van bé pel mareig.
Estàvem a punt d’emprendre el viatge que ens havia de portar a les meves primeres  vacances a Vallcebre.  A només uns trenta quilòmetres de Berga era un viatge complicat, es necessitava fer un canvi de mitjà de transport. I un tros a peu.  El primer tram, fins al Collet, a prop de Guardiola de Berga s’havia de fer en el cotxe de línia. El mareig estava assegurat pels revolts de Cercs.
Al Collet hi havies d’esperar que passés algun camió dels que anaven a buscar carbó a les mines de Vallcebre i que, graciosament et deixava pujar, a la caixa, fins a Foradada.
Quan arribaves a Foradada, ben emmascarat, et calia arribar a peu fins a Vallcebre per un camí costerut però no massa llarg.
Aquella primera vegada ens vam esperar a Foradada i vam menjar-nos la carn arrebossada que portàvem per dinar, i ens vam acabar les olives en un escenari corprenedor. Foradada és un barranc que fa la riera de Vallcebre i tot i que no hi baixa molta aigua, l’esboranc és dels que t’impressionen.
Ens van venir a buscar amb l’euga. I a mi em van asseure sobre les sàrries de l’animal i em va anar ben just que no caic de la cavalcadura.
El camí pujava pel costat de ca l’Andorrà i arribava al poble per sota de cal Massana, el cafè, que tenia una sala annexa per ballar i on també hi feien cine amb un projector portàtil. De seguida hi havia l’esglèsia i la rectoria que feien plaça amb cal Sastre, cal Carol, cal Barrol i cal Feliu. A un costat hi havia la font on s’hi abeurava el bestiar.

Aquell llogarret va ser durant uns anys l’escenari de les meves vacances.

M’estava a cal Carol que eren entre parents amb la meva tia i hi anavem pels volts de la festa major que és per la Mare de Déu d’Agost. Per la festa major pujaven els meus pares i els meus oncles i organitzaven un dinar amb arròs a la cassola i ànec rostit. Els ànecs donaven molta feina de plomar i les dones es tornaven per fer-ho.
A la tarda hi havia ball. Al costat de cal Sastre cada any hi muntaven un tancat amb branques d’avellaner i llogaven orquestres de prestigi. Com la Rosaleda que tocava tarda i nit. I a mitja sessió sempre hi havia un músic rapsoda que recitava invariablement La Pubilleta. Jo em passava la tarda escoltant i observant els músics, aliè a la polseguera de la pista de ball. Però a mi, aquell primer any, al vespre em van enviar a dormir i no em va valdre plorar desconsoladament ni explicar les ganes que tenia d’anar a escoltar Tres veces guapa que els de l’orquestra havia promès tornar a tocar.
L’endemà em vaig despertar voltat de gent. En un llit de matrimoni hi havíem dormit, capiculats, la meva mare,dues ties i jo. A terra el meu pare i els meus oncles. Però tothom semblava feliç.

Els dies anteriors a la festa major, quan estava sol a cal Carol amb la Mercè, el Lluís el seu home i la Mª Rosa i la Leocadia, les seves filles, tenia encarregades feines d’una certa responsabilitat, com abeurar l’euga, feina més difícil del que sembla perquè l’euga era un animal de mal remenar per un nen de ciutat, o treure a pasturar les dues cabres que se t’escapaven l’una per aquí l’altra per allà i et tornaven boig per atrapar-les.

Cada dia anava a buscar el pa a prop de Castellnou. Desenfornaven al vespre i jo, sol, feia el camí que em semblava llarguíssim fins a aquell casalot. Em moria de por. El camí nomès tenia un parell de pals amb una bombeta que no il·luminaven res. I ja se sap, per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc. De tornada com que feia baixada i, carregat amb el pa, rodó i de quilo,  el camí se’m feia més curt.
Castellnou era una casa gran, amb una eixida de fusta que a mi em semblava immensa i que sempre tenia roba estesa. Feien d’hostal, de carnisseria, i de barberia.

Cal Sastre era al mig de la plaça. Era la casa més ben construïda del poble. el Sastre era l’Alcalde. Tenia una entrada al mig de dues botiguetes que es comunicaven. En una hi havia una barra i unes taules de cafè i a l’altra una botiga de queviures que era també l’obrador de la sastreria amb una taula a l’entrada on sempre hi havia algú passant l’estona o xerrant amb el senyor rector. En una d’aquestes converses mossèn Vicenç - es deia Vicente Aparicio però tothom li deia mossèn Vicenç o mossèn Parici - preguntava als homes de la taula: Sabeu com es diu obergínia en castellà? I com que ningú ho sabia els ho va dir: Berengena!

 Un dia que plovia em van deixar pujar al pis i em van deixar sol. Vaig anar observant tot el que hi havia al menjador de la casa i em va cridar l’atenció un llibrot vermell que vaig agafar i fullejar. Vaig quedar glaçat. Era un llibre amb moltes fotografies de gent afusellada per las horda rojas durant la guerra civil. Eren com fotos de carnet de cares esgarrifoses, amb les boques obertes i amb la ganyota enterca de la mort. També hi havia escrits on es descrivia tot d’aberracions que jo no havia ni sentit ni tan sols imaginat mai, com aquella que deia: Al sacerdote le cortaron las partes y se las pusieron en la boca. Era un llibre editat per no sé quin Ministerio.

No va ser fàcil però vaig fer algun amic. Com el Lluís de cal Massana que m’acompanyava amb les cabres o en els jocs i en les descobertes del món que anàvem fent cada dia. Com aquella tarda a l’era de cal Barrol que ens vam enfilar a un munt de troncs fent el Tarzan, però amb tan mala fortuna que vaig relliscar i vaig caure de quatre grapes a les ortigues. Vaig quedar amb tot el cos, els braços, les cames i la cara ortigats. Plorant per la coïssor vaig arribar a cal Carol on la Mercé em va fregar amb pota de cavall, una planta que va treure del marge del costat de l’ortiguera. I el mal em va passar.

El Lluís feia d’escolà. Els diumenges jo m’asseia a la banda dels homes convençut de ser el centre de les mirades de tot el poble. Jo era l’únic estiuejant de Vallcebre i la meva roba em delatava. Un dia, jo m’havia situat al mig de l’esglèsia i quan tothom s’anava a asseure per escoltar el sermó de mossèn Vicenç no vaig trobar el banc i vaig caure d’esquena al mig del passadís de l’esglèsia amb les cames enlaire. És la vegada que he passat més vergonya de la meva vida.

El diumenge havent dinat anàvem a veure parents. Els de cal Bassenc tenien molta canalla, de la meva edat i més grans i em feien jugar a un joc terrible, el borinot, que consistia en posar-ne a un de cara la paret amb la mà dreta a la galta esquerra i la mà esquerra sota l’aixella dreta. Els altres et donaven trompades sobre aquesta mà i el que parava havia d’endevinar qui l’havia pegat. El joc era senzill però aquell jovent descarregava tota la fúria de la seva edat sobre el pobre que parava i que, si no s’espavilava, podia acabar ben calent.

Una tarda els de cal Carol, la Mercé i el Lluís, ens va fer pujar al carro a la Leocàdia i a mi i vam anar a segar un parell de feixes que tenien més amunt de cal Metge. Pel camí el Lluís ens va ensenyar que sota la cua de l’euga s’hi apilotaven unes mosques grosses i verdoses i per riure en va agafar un grapat i ens les va tirar a la cara. El Lluís era molt bon home. Era l’encarregat de la mina i tenia cura de les mules que arrossegaven les vagonetes per treure el carbó. Va arribar a ser Alcalde.

Mentre el Lluís segava la Mercé collia tavelles. Al vespre en va fer sopes. Em costava acostumar-me a segons quins plats. Les sopes de tavelles potser va ser el més difícil. En canvi les patates amb rostes de cansalada, i la costella de porc eren molt bons. El rebost feia una olor de greix que alimentava.

Les vacances s’acabaven passada la festa major. Algun any ho allargava hi podia anar a la fontada que feien l’endemà de la Mare de Déu d’agost. Hi anava molta gent tot i que la font era lluny després d’un pujador molt dret de la carretera de les mines que en deien El Grau. Allà, després de posar un meló i el vi a refrescar, tothom prenia possessió d’un tros de prat, hi dinàvem i després amb un acordió hi havia ballaruga.

De tornada cap a Berga, amb els meus pares i oncles utilitzàvem el tren que, des de Guardiola anava fins a Olvan camí de Manresa. Un any una tempesta ens va obligar a canviar de tren a mig camí perquè una pedra havia caigut a la via i n’impedia el pas. L’altre tren era molt a prop però l’aiguat que queia era tan intens que tots vam quedar ben xops. Al ser dalt del segon tren tothom es va eixugar com va poder. Una senyora es va treure el vestit i es va quedar en viso. La meva mare em va dir: Nen, no miris.

  

2 comentaris: