dijous, 4 de juny del 2009

El carrer de sota


Sota de casa hi havia el carrer del Balç, paral·lel al carrer de Mn. Huch. Tots dos acabaven a la placeta de Sant Ramon i a l’altra punta a la de les Germanetes, on hi havia l’asil d’avis que sempre feia olor d’escudella.
Al carrer de sota hi tenia una bona colla d’amics. Tres dels sis germans Casafont, el Lluís, el Joan i el Jordi, i el Jordi Jener, i el Meliton Massana.
A l’estiu hi vivíem pràcticament tot el dia i el mateix carrer ens oferia espectacles i personatges ben variats i interessants, com la matança del porc de cal Sagal, que cada setmana en mataven i manipulaven un en un cobert davant de la seva tocineria i al costat de la casa del Paco Solanes que sempre anava vestit d’indiano. Al mateix carrer hi vivia el Pepe Reyes, el Gitano boig, que tenia atemorida tota la quitxalla del poble tot i que era inofensiu. Tenia un aspecte ferreny i, de jove, la gent deia que es feia passar per boig per no haver de treballar, però així que es va anar fent gran es va anar confirmant que no hi era ben bé tot.
Algunes vegades feia la seva aparició el Ton de les Prèdiques. Aquest, entre sonat i borratxo, tenia unes actuacions públiques molt espectaculars. Havia sigut seminarista i quan s’apuntalava a una cantonada per fer una de les prèdiques que li donaven nom, engegava unes llatinades que ens deixaven a tots bocabadats. Un dia, després del sermó, es va agenollar i amb la llengua va fer una creu al terra polsós del carrer entre l’admiració i el fàstic de tots els que el seguíem, perquè la quitxalla el seguíem pels carrers, es clar.

La festa cabdal del carrer era per Sant Ramon, patró de la placeta. A mitjans d’agost ens reuníem tota la colla i passàvem per les botigues a recaptar diners. El primer que fèiem era anar al forn a comprar farina, i a cal Vima a comprar cordill i paper fi de coloraines. I ens passavem els dies següents fent les banderetes: uns tallàvem el paper i els altres, amb la farina desfeta amb aigua, les enganxaven al cordill. En guarníem la placeta i el carrer de Mn. Comellas que ens comunicava amb el carrer Major. Un any les vam penjar massa baixes i el carro de la carn, que repartia la carn de l’escorxador a les carnisseries, ens les va arrencar totes.
Un cop fetes i penjades les banderetes, la nostra màxima preocupació era l’organització dels jocs de cucanya. Omplíem les olles que s’havien de trencar, buscaven sacs per fer les carreres, i sota la mirada d’alguna persona gran, ho organitzàvem tot a les 5 de la tarda. Per anunciar-ho penjàvem un cartell al carrer Major. Un any el vaig fer jo i hi vaig posar JOCS DE COCAINA. Algú ho va retratar i va sortir al Destino amb un peu que deia: Juegos prohibidos.
Al vespre hi havia sardanes i molta gent, com en totes les festes dels carrers que durant tot l’estiu, feien que tothom s’hi trobés i que els estiuejants, que els identificaves de seguida perquè no n’hi havia gaires, lluïssin les seves wambes blanques i els seus niquis de colors.

La placeta de Sant Ramon ens servia per jugar al nostre joc preferit i que només es podia jugar allà. En dèiem En contra! i consistia a perseguir a qui parava. Els perseguidors ens col·locàvem al cap d’amunt del carrer i el perseguit al final just a la cantonada del carrer de Mn. Huch. Quan aquest cridava En contra! ell s’escapava i els altres el perseguien. La gràcia del joc era que el perseguit desapareixia de seguida a la cantonada i que tenia la facultat d’amagar-se a l’entrada de veïns que volgués. I els altres l’havien de trobar. No sempre era fàcil, més ben dit, no ho era mai de fàcil però a vegades es complicava si, amb l’enrenou que fèiem, sortia algun veí cansat d’aguantar el tragí del joc i ens engegava escales avall.

Allà participàvem en el cicle anual de jocs de carrer que, sense que ningú el determinés, feia que tota la canalla del poble juguéssim una temporada a bales, després a patacots, i quan tocava, a còrrer amb cèrcols que trèiem d’allà on podíem. El calendari ens marcava  el dia del foc de Sant Isidre. A totes les places de Berga es feia el foc i s’anaven a comprar els petards a Cal Quimserra que aquell dia reforçaven la dependència. Nosaltres el fèiem a la plaça de les Germanetes. Ens posàvem en acció molts dies abans quan començàvem a recollir fustes i trastos per cremar. Ho guardàvem amb vigilància ja que si venien els d’un altre carrer i ho trobaven ens ho robaven. Nosaltres també ho fèiem. Però en realitat la gran pila la fèiem el dia abans de Sant Isidre. Quan la teníem a punt ens n’anàvem a sopar i havent sopat enceníem el foc. Un any quan sopàvem va passar un veí amb el seu fill petit - el Toni Minoves - i com que no el deixaven anar a dormir tard, li va encendre el foc per a ell sol. Quan vam veure des de casa les flamarades ens vam haver d’afanyar per acabar de sopar - en aquell temps era impensable deixar un sopar a mitges i que es pogués fer malbé - i ens vam afegir a la festa quan ja tot estava en dansa.

A la placeta de les Germanetes hi vam viure un dels esdeveniments ciutadans d’aquells temps: la construcció del Salón Cine Cataluña, impulsat pel Josep Canal, el Pepito Feixuc, i pel Sr. Font, el Brillant, el propietari de les Xocolates Brillant. El cine tenia les sortides d’emergència a la nostra placeta i l’entrada principal, es clar, pel carrer Major. Es va construir en uns horts i uns corrals que hi havia i que eren de ca la Magina, la carnisseria del Joan Canellas. Els corrals feien la pudor característica i que ja ens era familiar, però amb la construcció del Cine van desaparèixer els corrals i la pudor. Vam tenir l’oportunitat de controlar totes les obres, però ens va sorprendre especialment l’arribada de molts sacs de fibra de vidre, per aïllar les parets i que aviat vam descobrir que, si te la tiraven a l’esquena, feia tanta picor com els grataculs. Les obres van ser ràpides i el local es va inaugurar amb un gran ball per Corpus amenitzat per l’orquestra de l’Antonio Machín.

La plaça de les Germanetes era també el nostre camp de futbol. Cada dia, havent dinat, ens reuníem tots els de la colla i els germans més grans i algú més vingut de d’altres indrets i hi havia un partit de futbol. Jo he sigut sempre maldestre pel futbol i un dia vaig donar una puntada a la pilota que va anar directament a la vidriera de la fusteria del Teodoro Gassó i va trencar un vidre. Cap cot vaig anar a demanar disculpes i a dir que ja el pagaria el vidre. El Gassó que a més de bon fuster és un bon home em va dir amb cara emmurriada: El que heu de fer és anar a jugar a una altra banda.  L’endemà hi havia un vidre nou i un partit nou.

Per Corpus la processó passava pel carrer de Mn. Huch amb tota la comparseria de La Patum. El nostre era un dels pocs carrers on hi fèiem alfombra, de serradures tenyides. Era una activitat frenètica que s’havia de fer en un parell d’hores, les que anaven de després de dinar fins a les cinc que sortia la processó, però hi col.laborava tota la gent del carrer i sempre en quedàvem molt cofois com aquell any que hi vam fer una senyera tan llarga com el carrer i que va ser molt comentada per la gent “clandestina” que ens preguntava: Com heu gosat?

Com que ja començàvem a ser una mica grandets teníem idees, a vegades agosarades,  que intentàvem portar  a la pràctica, com la instal·lació d’una vagoneta petita des del segon pis de casa meva fins al primer pis dels germans Casafont, travessant el carrer del Balç, per passar-nos llibretes o joguines. La vam arribar a fer funcionar fins que el pare Casafont, temorós que algun dels seus fills s’aboqués massa a la finestra, ens la va fer desmuntar.
O la fabricació de soldats de plom, instada pel Jordi Jené que no sé com s’havia fet amb un motllo de guix d’un soldat de plom. Vam anar a un terraplè a buscar un fogó de ceràmica que hi sabíem, vam mendicar retalls de plom al Pep Garcia, que era llauner i tenia el taller davant de cal Sagal i amb tots els ingredients ens vam instal·lar a la cuina de casa del Jordi per desfer el plom en algun dels tupins de la seva mare. I va funcionar! Vam fer els soldats que vam poder però la producció es va interrompre perquè la mare del Jordi no estava per perdre tupins en la nostra empresa.

La més important de les nostres iniciatives va ser la posta en marxa d’un teatre de titelles al pati de casa meva. Amb la meva germana, els meus cosins, els germans Casafont, el Meliton Massana i el Lluís de ca la Porrera. Vam fer dues o tres temporades de titelles a l’estiu. El teatre era situat en una paret de fusta del cobert que hi havia al pati. La boca de l’escenari i la il·luminació ens la va fer el tiet Ton i els decorats el tiet Lluís que en sabia molt. Els titelles eren uns de molt vells que hi havien per casa als que hi vam afegir noves adquisicions, cosa difícil en aquells temps. Els més interessants eren una còpia dels que sortien a la Lilí de la Leslie Caron i que la meva mare va trobar a l’Ingenio de Barcelona.
Fèiem una sessió cada tarda. El públic - la quitxalla de tot el poble - seia en uns taulons que ens havia deixat el meu pare de la serradora. Fèiem pagar una entrada de 25 cèntims i sempre omplíem. El dia que vam estrenar els titelles de la Lilí vam fer pagar una pesseta i vam recaptar-ne 127.
El programa consistia en unes obres que ens havíem inventat nosaltres mateixos i en uns balls que amenitzàvem amb una pianola que teníem darrere l’escenari. L’obra que tenia mes acceptació era El pou de Donya Quitèria, títol que vaig copiar d’una obra que una vegada vaig veure al titellaire Didó quan anava per les fires i va venir a Berga i el meu avi m’hi va portar. Però l’obra que fèiem nosaltres no tenia res a veure. Hi sortia un dimoni que encenia el pou de la protagonista. El pou era un pot de Banacacao que havíem foradat pel darrere per posar-hi una metxa i encendre la pólvora d’una piula. Quan ho fèiem els primers dies la metxa ens queia a les cames i ens vam cremar més d’una vegada perquè anàvem tots amb calça curta.
Amb els diners que recaptàvem al final de l’estiu fèiem un berenar amb xocolata desfeta i Pepsi-Cola i després anàvem al cine. 
Vam plegar l’empresa perquè ens vam fer grans. Als 14 anys ja treballàvem.

2 comentaris:

  1. Climent ens portem uns quants anys tampoc gaires , just per que quan tu erets un xicot que corria per el nostre barri jo era molt xica i quan jo ja em movia per la festa de Sant Ramon i farta de jugar amb les Vimes i fer la punyeta al Paco Solanes, pobre home , li teniem jurada i no sè per que , doncs tu ja volaves lluny, malgrat tot m' has fet una bona recordança de la meva infantesa, de la Maria de la Placeta, la Mercè "bonanoia" t' enrecordes?? del Pep el gitano, no tant bo
    per cert, que ens venia a les Carmelites a ensenyar.nos les seves "intimitats",dels Massana i de tants. Deu ser que em faig gran, però ho trobo tant tendre ....gràcies per escriure tots aquests records.

    ResponElimina